SEGONA PELL (HOMENATGE A LA DONA)

La vida n’és plena d’obsessions, esclavituds programades des de que naixem. Pensem que l’objectiu d’aquesta vida és trobar algú que ens estimi, que ens ho doni tot, que ens complagui, però només trobem buidor, desesperança, dolor, patiment quan no és així. Alliberem-nos d’aquest pensament, siguem lliures començant per estimar-nos a nosaltres mateixos i només a partir d’aquesta base podrem estimar lliurement sense condicions, un AMOR INCONDICIONAL… però per arribar a aquet coneixement s’ha d’haver patit una Segona Pell

SEGONA PELL

Duc el silenci a la pellper no despertar el teu cos.Uns solcs pigmentats i lluents,seran les escletxes indissolublesque duran la marca del temps. Avanço per la penombra dels pensaments a les palpentes i els ulls coberts amb les venes de la por. No hi veig, segueixo encegada per la moral signada dins de l’úter matern. El degotall temorós dels teus verbs
transformen la sal del meu pou
en pluja d’estels
que orbiten l’Univers de l’instant.
Copso de lluny la galàxia del cor.

L’anònim silenciós
ha erosionat la coberta de la crisàlide
amb el seu pinzell amorós.
La seva brúixola pacient apunta amb fermesa
el meu camí de retorn.

Qui s’amaga darrere dels teus ulls de foc?
Quin impuls et manté embruixat?
Quina matèria sulfura el teu cor?
Has nascut per estimar.El teu silenci desborda la salabror que segello sota la crisàlide feta de sentiments. Vas minar la llavor que havia de germinar el fruit més saborós, ple de noves llavors que ens durien la felicitat i la plenitud encegant tots els estels de la galàxia quedant reduïts a l’eterna foscor ara fosos dins de l’escleròtica de l’amor. M’arrelo a la nit sense estels
quan em cobreix el crepuscle
de besades de foc,
les escorrialles del caliu
mentre es fon la brasa
amb l’aigua dels teus rius melosos.

M’erigeixo dins la nit
esperant l’albada primaveral
quan nous brots ompliran d’il·lusions
les sagetes de cupido,
explosió de sentiments
quan la lluna s’amagui darrera del sol.Quan la Lluna em somrigui,i el Sol em desperti els sentits,els meus ulls només em parlaran de tu. Tapono el teu buit amb naftalina per emmascarar les aromes del teu tatuatge dins del cor. La meva llum s’apaga cada vegada que recordo que no hi ets per tant, avui apagaré els meus estels que ja no parlaran més sobre la meva partitura musicada, sobre els meus turments i passions. Retorna la fosca
feta d’oratges d’incertesa.
Veuré l’ombra del Sol
cobrir la meva nuesa?

Carn encesa
courà l’espera
d’un instant imprès
al ventricle del meu cor.No hi ha retorn, no existeix el passat, només aflora damunt la meva pell quan noto el teu esguard, mel de romaní que regalima dels meus ulls untats i humits pel teu miratge.Pluja àcida
cau damunt del sòl
per excavar les fosses
del teu comiat.
No, aquest no és el camí que ens espera, doncs el seu traç ja està esgrafiat des de l’inici, fent del nostre viatge un camí difícil i pedregós on el sacrifici serà manifest a cada crepuscle, on el comiat serà present a cada trenc d’alba no podent compartir com apareix la lluna darrera dels cims, com s’amaga la llum abillada de sedes vermelles com el foc.Flames de cotó
apaivaguen el vent.
Encenen els ulls.

Sembren l’amor
carícies de porpre.
Núvols de sucre.

Menstrua l’esfera
quan penetra la imatge
dins de l’úter neural.

Amb el tacte del cel
s’enrojola la vesprada.
Pell d’estratosfera.

M’he fos com la boira matinera que emmascara els carrers i els vidres dels ulls amb un intent d’aturar el temps conservant tots els instants de felicitat al forn de les hores. T’he deixat el meu cor fragmentat sota la boira del meu amor mentre espero que arribi demà. Remor de vidres romputs
cauran damunt la platja
quan l’onada del temps
s’endurà l’empremta dels teus llavis
esborrant el motlle del teu record.
 Torno a mirar la lluna amb un sentiment de buidor, de ceguesa, de fredor i gelabror. Qui s’ha begut tot l’elixir sense deixar-ne cap engruna, cap gotim, cap regalim? Tremolo angoixada dins de l’esfera de sal ennegrida, fosca, erma i buida. No veig la llum que la il·luminava cada nit. Camino descalça sobre l’estora de llàgrimes fent equilibris per no caure al buit. Pluja d’estels cauen darrera del meu pas ferm i precís. Giro el cap per contemplar tots els sols que deixo enrere. Ara només vull ser la meva pròpia llum. Un estel perdut dins d’aquesta immensitat, dissolt dins del forat negre dels teus ulls.La papallona ha emprès el vol mentre tu fixaves els teus ulls dins d’un altre pentagrama, però ja sabia que només he estat un mosquit petit, una larva tendre que ha entès que era diferent i que podia volar sense l’ajut de cap empenta. T’has perdut el reflex d’uns instants de plena felicitat, el raig lluminós i irisat que ara duc a dins del cor. Esclata la pell d’estratosfera per omplir la vida de poesia i d’amor. Sóc i seré sempre present perquè l’amor no té mesura, és i no és. I ara ja SÓC perquè no hi ha una segona pell, només una única pell, la meva. 



Quant a violant

Sóc una enamorada de la poesia que vol compartir i comentar les sensacions i les reaccions que produeixen els diferents poemes que es publiquen al bloc. Tanqueu els ulls i deixeu-vos seduir per les paraules.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

SEGONA PELL (HOMENATGE A LA DONA)

La vida n’és plena d’obsessions, esclavituds programades des de que naixem. Pensem que l’objectiu d’aquesta vida és trobar algú que ens estimi, que ens ho doni tot, que ens complagui, però només trobem buidor, desesperança, dolor, patiment quan no és així. Alliberem-nos d’aquest pensament, siguem lliures començant per estimar-nos a nosaltres mateixos i només a partir d’aquesta base podrem estimar lliurement sense condicions, un AMOR INCONDICIONAL… però per arribar a aquet coneixement s’ha d’haver patit una Segona Pell

SEGONA PELL

Duc el silenci a la pell

per no despertar el teu cos.

Uns solcs pigmentats i lluents,

seran les escletxes indissolubles

que duran la marca del temps. 

Avanço per la penombra dels pensaments a les palpentes i els ulls coberts amb les venes de la por. No hi veig, segueixo encegada per la moral signada dins de l’úter matern.

El degotall temorós dels teus verbs
transformen la sal del meu pou
en pluja d’estels
que orbiten l’Univers de l’instant.
Copso de lluny la galàxia del cor.

L’anònim silenciós
ha erosionat la coberta de la crisàlide
amb el seu pinzell amorós.
La seva brúixola pacient apunta amb fermesa
el meu camí de retorn.

Qui s’amaga darrere dels teus ulls de foc?
Quin impuls et manté embruixat?
Quina matèria sulfura el teu cor?
Has nascut per estimar.

El teu silenci desborda la salabror que segello sota la crisàlide feta de sentiments. Vas minar la llavor que havia de germinar el fruit més saborós, ple de noves llavors que ens durien la felicitat i la plenitud encegant tots els estels de la galàxia quedant reduïts a l’eterna foscor ara fosos dins de l’escleròtica de l’amor. 

M’arrelo a la nit sense estels
quan em cobreix el crepuscle
de besades de foc,
les escorrialles del caliu
mentre es fon la brasa
amb l’aigua dels teus rius melosos.

M’erigeixo dins la nit
esperant l’albada primaveral
quan nous brots ompliran d’il·lusions
les sagetes de cupido,
explosió de sentiments
quan la lluna s’amagui darrera del sol.

Quan la Lluna em somrigui,

i el Sol em desperti els sentits,

els meus ulls només em parlaran de tu. 

Tapono el teu buit amb naftalina per emmascarar les aromes del teu tatuatge dins del cor. La meva llum s’apaga cada vegada que recordo que no hi ets per tant, avui apagaré els meus estels que ja no parlaran més sobre la meva partitura musicada, sobre els meus turments i passions.

Retorna la fosca
feta d’oratges d’incertesa.
Veuré l’ombra del Sol
cobrir la meva nuesa?

Carn encesa
courà l’espera
d’un instant imprès
al ventricle del meu cor.

No hi ha retorn, no existeix el passat, només aflora damunt la meva pell quan noto el teu esguard, mel de romaní que regalima dels meus ulls untats i humits pel teu miratge.

Pluja àcida
cau damunt del sòl
per excavar les fosses
del teu comiat.

No, aquest no és el camí que ens espera, doncs el seu traç ja està esgrafiat des de l’inici, fent del nostre viatge un camí difícil i pedregós on el sacrifici serà manifest a cada crepuscle, on el comiat serà present a cada trenc d’alba no podent compartir com apareix la lluna darrera dels cims, com s’amaga la llum abillada de sedes vermelles com el foc.

Flames de cotó
apaivaguen el vent.
Encenen els ulls.

Sembren l’amor
carícies de porpre.
Núvols de sucre.

Menstrua l’esfera
quan penetra la imatge
dins de l’úter neural.

Amb el tacte del cel
s’enrojola la vesprada.
Pell d’estratosfera.

M’he fos com la boira matinera que emmascara els carrers i els vidres dels ulls amb un intent d’aturar el temps conservant tots els instants de felicitat al forn de les hores. T’he deixat el meu cor fragmentat sota la boira del meu amor mentre espero que arribi demà. 

Remor de vidres romputs
cauran damunt la platja
quan l’onada del temps
s’endurà l’empremta dels teus llavis
esborrant el motlle del teu record.
 

Torno a mirar la lluna amb un sentiment de buidor, de ceguesa, de fredor i gelabror. Qui s’ha begut tot l’elixir sense deixar-ne cap engruna, cap gotim, cap regalim? Tremolo angoixada dins de l’esfera de sal ennegrida, fosca, erma i buida. No veig la llum que la il·luminava cada nit. Camino descalça sobre l’estora de llàgrimes fent equilibris per no caure al buit. Pluja d’estels cauen darrera del meu pas ferm i precís. Giro el cap per contemplar tots els sols que deixo enrere. Ara només vull ser la meva pròpia llum. Un estel perdut dins d’aquesta immensitat, dissolt dins del forat negre dels teus ulls.

La papallona ha emprès el vol mentre tu fixaves els teus ulls dins d’un altre pentagrama, però ja sabia que només he estat un mosquit petit, una larva tendre que ha entès que era diferent i que podia volar sense l’ajut de cap empenta. T’has perdut el reflex d’uns instants de plena felicitat, el raig lluminós i irisat que ara duc a dins del cor. Esclata la pell d’estratosfera per omplir la vida de poesia i d’amor. Sóc i seré sempre present perquè l’amor no té mesura, és i no és. I ara ja SÓC perquè no hi ha una segona pell, només una única pell, la meva.

Violant de Bru



Quant a violant

Sóc una enamorada de la poesia que vol compartir i comentar les sensacions i les reaccions que produeixen els diferents poemes que es publiquen al bloc. Tanqueu els ulls i deixeu-vos seduir per les paraules.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una comentari en l'entrada: SEGONA PELL (HOMENATGE A LA DONA)

  1. onatge diu:

    Violant, un poema on descrius molt bé el teu món interior, on els núvols de l’educació rebuda deixen anar la seva pluja, però tu ja tens la llna de la llibertat. Saps que hi ha la celístia dels estels… I que l’amor no sap de normes, només les que comparteixen dues persones que s’estimen.

    Una abraçada.
    onatge

Els comentaris estan tancats.