Els que ja em coneixeu sabeu que no m’agrada parlar de política però veient el panorama que tenim al damunt no tinc més remei que pronunciar-me poèticament. Ho faré amb un fragment d’un poema de J.V. Foix que tret del seu context li dóna un cert caire de política actual.
Entre negrors veig mil camins oberts
i ulls clucs, de nit, ateny els ports segurs;
els gels són calds, i res no és confús,
els cels són blaus i els prats, al lluny, més verds.
Membres lligats, encalç l’indret advers,
i són coixins i flors els rocs més durs;
sóc a París, i entre ermots, a Lladurs,
ensems vestit i nu, i en calls incerts.
El real, docs, què és? Puix que a ple sol
vaig per canals obscurs; i entre la gent,
en vast desert, perdut. El fadrí mol
sens gra ni boll, i la passa indolent.
Oberts, els ulls són buits; i on va, què vol,
ni el cuitós sap. I oposem cor i ment!
[@more@]
Doncs si, crec que no comptem per res, som com ninots i ells faran el que vulguin amb nosaltres…