Què us podria dir de la Jaka que no sabeu ja, que li agrada molt llegir, no es vol perdre mai cap activitat cultural, sobretot poètica i literària. És com un huracà imparable que no acaba mai la set d'aprendre, conèixer i viure intensament la llengua catalana en tots els sentits.
Per a tu i la teva companya Katerina, la vaca més multicolor i humana que hi ha a la blogosfera, aquí teniu el vostre regal poètic.
Bon Any companyes!!!
EN COR
Lluna damunt la mar que m'orienta,
Escuma suaument cobrint la penya,
L'ànima et viu sota una vestimenta
Mercurial, ombrívola i ferrenya.
Tens peus ben tornejats, planta valenta,
Ets la gruta més bella que s'ensenya
(delejo per collir aquest brot de menta
sota l'estalactita que em desgrenya).
Què és la mort? La vida, d'on és filla?
Llancem muntanya avall aquestes troques:
Foguera als ulls, i l'ànima senzilla.
Les hores del conflicte tu enderroques;
Balancejant uns troncs, lluna ets que brilla
Als puny del mar que són aquestes roques.
Joan Brossa
Si algun dia, estimada meua, la teua ment
Comença també a bullir davant la lluita
Dels contraris, si veus que els teus cabells
S'emboliquen perillosament amb el meu velam
Mariner i t'esglaia la idea de deixar
La teua Ítaca per sempre, si realment
Tens una gran por de cremar-te amb el foc
I les queixalades de la teua fúria,
I et repeteixes que el seny et valdrà més
Que les sagetes d'or de tots els amants,
Acomiada't almenys d'aquella serp
Que es cria i conviu amb mi indomablement
Enmig d'un canyar de butxaques salvatges,
Acomiada't com et correspon, estimada:
Amb una engolidora i virolada besada d'amor.
Lluís Alpera
EL VIATGE
He retrobat la vida i el respir
De la terra, la deliciosa fuga
De l'abril sota els llibres, vers el rostre
Que redreça el somrís, vers l'esperança
A la deriva d'una veu.
Cal donar al viatger la pau de casa,
L'hora que fou viscuda, tan alegre.
Els anys, però, no tornen.
Joan Perucho
LA VACA CEGA
Encara topo d'esma, sense via,
A l'atzar de pastures i de flaires.
No sé res de la cua que brandava
Lànguidament, segons l'altre poeta.
A la ceguesa estic acostumada,
I, com abans, tinc la peüngla fina
I una frisança em puja per les banyes.
No vaig mai amb les altres, ni em fan falta:
Ajaguda a l'establa tinc verds somnis
I visions antigues de puixances…
Els xiulets dels mandrons ja no m'esveren
I sempre trobo la son de les aigües.
Poblades de membrances tinc les ombres
I sento en els herbeis els vents planyívols.
Sé on he d'esperar. Prop les ginestes.
Hi ha una sentor que fa tremolar l'aire
I un gran bramul que de sobte em detura,
I el meu esquellot calla, i jo contesto,
Amatent, i ell hi torna, amb veu més fosca.
Em ve l'assentiment de les muntanyes.
Fremeix la terra, d'un ràpid redoble,
Ell s'encabrita, enorme cau la tossa,
El llampec m'entra, i sento:<<Oh, Pasífae…>>
Agustí Bartra
MÉS ENLLÀ DELS DÉUS
No pregunto pels somnis
Que engendren déus. Pregunto
Per la terra, per l'aire,
Pel foc, per l'aigua viva,
Per les arrels. Pregunto
Per l'Atzar o per l'Hàlit
Que ens feia somniosos.
Josep Maria Boix i Selva
[@more@]
