Quins bessons ben especials aquests caganers, en Ramon, el més poètic i apassionat fins al moll de l'òs, i en Perejoan, tan guerriller i de la ceba com en Carrasclet, polèmic i defensor implacable del nostre territori i la nostra llengua constantment assetjada. Per vosaltres "dos" aquí teniu el meu sentit homenatge en forma de regal:
Bon any i força empenta cada dia!
VELERS D'HIVERN
Cal tenir baluards per la tristesa.
Per exemple poder sentir en la fusta
Damunt del camarot, en la coberta,
Com cau a un port deshabitat la pluja.
La llum de boira matisada i freda
En l'ull de bou ens mira com la lluna
Mentre la mar d'hivern ens balanceja.
L'amor, que no és d'enlloc, pot ser una fuga
Entre iots deserts. Quan ve el retorn
Cal tenir baluards per la tristesa.
Per exemple tu i jo mirant la pluja
Des d'una taula vora la finestra
D'un solitari restaurant marítim:
Dos velers a recer de la tempesta.
Joan Margarit
FINAL DE RECITAL
Enlluernat pels focus
Miro l'obscuritat on sou vosaltres.
Els focus són aquesta il.lusió
De l'ombra on escolteu la claredat
De la meva ceguesa. Tots portem
Un auditori fosc dins de nosaltres
Escoltant en silenci aquesta història
De la seducció sense esperança.
Estimar és ser distant.
L'amor és ser estranger però vosaltres
Sou l'hospitalitat d'aquest silenci
Que m'ha escoltat sabent que intre vostre
He deixat d'existir, que no hauré estat
Més que l'ombra estimada d'algú altre.
Joan Margarit
DÍPTICS DE VIVENTS
Del mar han de salvar-me
Potser un vers, unes clares
Paraules, mentre valguin
Tota la meva vida.
Però temo que sigui
Tan poc preu, que demano
A la fam dels captaires
Una mica d'almoina:
Pregueu per mi, pel somni
Del captiu, per la nostra
Sofrença, pels qui porten
Els senyals de la cendra
I mort al cor i als llavis.
Salvador Espriu
D'aquell far que guspireja
(aparellades les barques)
al tombant de la memòria
ara només en resten
l'erma rosa dels vents
i el silenci dels mapes
i al cor un oceà de naufragis.
Jaume Pont
ALS POETES CATALANS AMICS
Darrera de les naus, com una estela
Que el temps no esborra, com un solc obert
A la sement més noble, fou complert
El destí d'una llengua amb llast i a vela.
Redossada entre roques, ara anhela
Retornar al mateix port, no pas desert,
Oh gallardets i pals on és despert
Un neguit i on un flam es desentela!
El mot illenc duu salabror marina,
Soledat, llum de feixes en saó,
Aires on el pi vola amb la savina,
El goig amb rels d'esforç i de dolor.
Veureu un batec d'ales de gavina
I brins novells de l'íntima llavor.
Marià Villangómez
[@more@]
