AMOR ETERN

DAFNIS IRREDUCTIBLE (La Rosa de cristall)

Fa mil, dos mil, fa deu mil anys
que un home i una dona,
com ara som tu i jo,
varen creure de debò
aquests lligams estranys,
aquesta rodona rígida
dels braços abraçats.
Com tu i com jo van viure embriagats
de la verda i tèbia beguda.
Com tu i jo, amb la boca muda
anaven pels camins meravellats
de sentir-se tots dos tan acostats,
de descobrir els camins ingenus,
policromats i esbarzerats,
de Venus.

I ara mateix, a tot arreu del món,
es multiplica aquest acord pregon
de les venes imperatives.
En les palmeres velades de sal,
en els pous de petroli,
i en l'èxtasi tropical,
on fins sembla que fa mal
l'ala de l'ocell que voli,
a tot arreu on el sol
va fabricant la forma i la pintura
entre les flautes de mel i de dol,
la rosa rosa de l'amor supura.

I creiem que som únics tu i jo
davant les innúmeres parelles;
creiem que cap vermell pot tenir el to
de les teves genives vermelles!
I creiem que realment
l'amor d'ahir i d'abans d'ahir
és superat pel nostre amor present.

Creiem en el do diví
de produir a cada besada
una alosa flexible, esbojarrada,
que aviadet ha de morir
perquè una altra reprengui la volada,
amb un cantar més fi,
més ple del vidre líquid de l'albada.

I esguardant els febrosos gondolers
d'aquest canal de somnis i de lires,
solem pensar-nos que és
el seu amor, amor de manses mires
i espasmes baladrers.
I ells potser diuen de nosaltres dos,
que és feble i nebulós
i adolorit d'artell
el monstre que ha unglejat la nostra pell.
Però ¿què hi fa, si nosaltres creiem
el que creiem i si ningú ens creuria?
Oh, per això ens entotsolem
en la nostra secreta companyia.

Per això aquest miracle
de nostra absurda fe
escloeix l'espectacle!

Oh, quina nosa ens fa l'esguard serè
sota una llum que concreta,
i com és dolça la visió desfeta
d'un món submarí,
gràvid de corrosives meravelles,
d'imatges semifoses.
D'actínies, de madrèpores, d'estrelles,
d'anemones gelatinoses!…
Un món fosforescent dintre la nit;
tot un clima espectral
que lliga el tènue tremolor del llit
amb desmaiades branques de coral…

I amagats de tothom i lluny del port,
crema l'estranya fe com una pira,
mentre, invisible, va olorant la mort
nostra pell que transpira…
Josep Maria de Sagarra (Juny, 1933)

[@more@]

Tweet