Noto com la tardor m'encomana l'enyorança dels temps passats, dels moments viscuts al bloc, la remembrança de tots aquells motius que van provocar-me una reacció volent-la transmetre en forma de poesia. Noto com les forces em defalleixen i m'allunyen de nou dels vostres ulls, percebo el cansament i la mancança d'alegria que m'empenyia a escriure versos, a buscar-ne d'altres amb la finalitat de compartir aquests moments, tot el ventall de sensacions que he viscut i he experimentat. Sento com el temps em fuig i m'impedeix accedir als vostres blocs, a casa vostra. Plou dintre meu mentre intento de nou trobar el meu camí.
He trobat aquest poema que parla una mica de totes aquestes enyorances, de tots els motius que m'han mantingut encadenada en aquest lloc.
CANÇÓ D'ENYORANÇA
Enyoro la vela lleugera,
el còdol blavís i lluent,
la vinya, la cala planera
el núvol, la boira i el vent;
la corba suau de la platja
i la marinada frescal,
la barca que fuig de l'oratge
i aquell gallaret en el pal.
Enyoro la font amagada,
la branca menuda del pi,
la nuesa de la collada,
les herbes primes del camí,
els esbarzers i la caseta,
el degotís del rossinyol
i aquella costa dura i dreta
que va assecant-se sota el sol.
Enyoro el mar i la muntanya,
la feixa verda, l'erm grogós,
el remoreig de cada canya
en el camí silenciós,
i aquella veu tan tèbia i clara
i els ulls tan purs dins de la nit,
que fan el cel més ample encara
i més estelada la nit.
Tomàs Garcés
[@more@]
Els moments de dubte i desencís venen i van amb l’empenta pel vent. Pot ser jo no et podré ajudar a inflar les veles, però si que vull estar al teu costat mentre ho intentes.
Cada dia m’apropo al teu port amb el desig de veure arribar el vaixell de la Violant. M’he acostumat a la teva màgia i al teu encant.
Un petó!
Jordi