Estimats amics i amigues, enguany he aconseguit fer realitat un altre somni, veure publicat en un llibre un escrit meu. El cas és que vaig participar quasi per atzar al concurs de Cartes d’Amor que convocava la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Calafell. Es van presentar un total de 210 obres escrites en llengua catalana i espanyola de les quals només n’escollien una de la categoria júnior i una altra de la categoria sènior cosa que encara feia més difícil poder aconseguir cap guardó. Vull felicitar als dos guanyadors sènior i júnior respectivament: al José Manuel Soriano Degracia (d’Alcañiz) amb l’obra Día a día i a la Laura Gallegos i Ambel (de Girona) amb l’obra Nàufraga.
El jurat va escollir unes quantes obres finalistes, 20 de sènior entre les quals s’hi trobava LA MEVA i van acordar de publicar-les conjuntament amb altres textos i relats. Vet aquí que finalment ahir dia 13 de juny es va fer l’entrega dels premis i la presentació del llibre a la Casa Barral de Cal Bolavà de Calafell en un marc incomparable, uns magnífics jardins que lluien la seva verdor després d’aquestes pluges recents. Tot plegat uns moments màgics, ara per sempre més impresos per a la posteritat. La meva petja comença a deixar la marca damunt la roda del temps per així esdevenir immortal.
ECLISPSI DE LLUNA
Estimat sol que em cauteritzes les ferides,
Omple’t d’aire mentre despullo els meus mots davant dels teus ulls. Ha arribat l’hora de les confessions que traspuen els meus porus. Em vull alliberar d’aquesta teranyina que m’immobilitza cada vegada que oloro la teva aroma de quinze anys. Les frases escarlates tintaran de sang aquesta parpella que s’obre cada nit amb la llum dels teus ulls de mel. Voldria amoixar-te cada segon per untar-te de la meva aroma de roses. Escalaria més d’un cim xuclant la teva pell amb suavitat i dolçor sense que en quedés l’aureola del delicte. L’escuma vessada dels meus llavis recorrerà cada indret, cada muntanya adormida despertant el volcà que cobeges a dins.
He notat l’escalfor d’un sol absent, els peus remullats i el bri de l’oratge que em xiuxiuejava a l’orella paraules dolces que provenien del teu cos fermat. He imaginat els teus braços acaronant la meva geografia. M’he despertat amb un esquitx d’aigua d’uns infants i t’he vist allà, assegut amb un got a la mà. Qui pogués ser cristall per poder tastar els teus llavis!
Un calfred em recorre l’espinada, el vent em torna la pell turgent i tot s’erigeix esperant el tacte de la teva pell. Intento fer com si res, però no puc amagar la felicitat d’aquests minuts regalats que m’han desbordat d’alegria a cabassos. Encara n’estic recollint totes les engrunes escampades sobre meu.
Una lluita ferotge seguirà els camins del cor i la sang que corre dins del meu cos buscarà fregar els teus batecs, musicar els teus mots, banyar-me en els teus fluids, perfumar-me amb la teva aroma i fer-ne un sol cos en perfecta harmonia. Compartir uns segons per embriagar les nostres mirades amb les guspires d’aquest amor ocult.
Et segueixo esperant cada nit mentre contemplo els estels i la lluna que avui ha compartit amb mi el camí de retorn cap a casa, el camí que mena al teu cor. Espero tornar algun dia al teu costat i esbrinar què s’amaga darrera la teva segona pell.
La lluna i el sol es poden trobar sense que les seves ombres enfosqueixin els seus sentiments, la seva distància només és virtual, la seva substància prové de la mateixa font, de l’amor.
Vols brillar al meu costat ni que sigui com un llampec dins d’una tempesta, com l’espetec d’un tronc al caliu de les brases?
M’has condemnat a ser la presonera dels sentiments i tu n’ets el carceller que conté les claus del meu alliberament. Quan m’obriràs la porta del teu cel? Quan et trauràs la màscara d’amiant? M’ofego, m’asfixio i he perdut tota l’esperança de viure fora d’aquest mur. Allibera’m!
Sóc el foc que vol cremar tot el castell en una nit i tu ets la terra que vetlla perquè això no passi procurant que aquest foc sigui durador, dosificant les guspires per il·luminar cada dia amb una nova emoció, la de trobar-nos casualment per compartir un somriure de complicitat.
Quan miro a través dels teus ulls contemplo un mar d’afecte poblat d’onades suaus i equilibrades que dansen lentament acotxant els estels porucs que espien els peixos que fan l’amor amb les estrelles. Segueixo la línia de l’horitzó que es confon amb el cel sense poder distingir-ne ambdues parts. El cel es torna gris de sobte per la nuvolada d’un mes de febrer separant les aigües que el confonien amb la mar serena. Veig dues ombres que s’abracen en la foscor mentre les estrelles de mar surten disparades com uns estels del firmament amb una intensitat tan gran que s’han encès les seves cues. Somnio que sóc la penombra que s’abraça al teu tronc com una estrella de mar, a punt de sortir projectada a la superfície de la vida amb l’impuls del teu caliu.
La mutació sobre els camps indiquen l’hora del recull, l’hora de compartir el caliu dels cossos damunt del llit que sinuosament composen la simfonia de l’amor. No podré compondre aquesta melodia, perquè em manca el teu faristol que marcaria el nostre ritme.
Marxo de nou lluny del foc que em manté connectada a la vida, però a la meva tornada cremaré cada centímetre del meu cos fent un concert d’amorosides moixaines per fer-te fruir intensament fins al moll de l’os. Dependrà només de tu que soni la música d’aquest concert privat.
La teva lluna espera finalment provar la tardor del teu cos. No deixis que es cremi tota sola per convertir-se en cendra. Encenem-nos plegats per alimentar tots els estels de l’Univers.
La darrera albada vàrem trobar-nos sota el mateix cel que cobria els sentiments amagats, ens acompanyaven les carcelleres de l’amor. Pas a pas vam recórrer els cent graons que conduïen al paradís del cor, l’habitacle de les quatre dames que tocaven la melodia celestial per anunciar l’hora del crepuscle, l’hora que els batecs suplien les campanes i bategaven acceleradament dins de la caixa forta sense clau. Els teus ulls brillaven al costat de la lluna confonent-se amb els estels que tímidament apuntaven a l’horitzó dels terrats i dels carrers il·luminats absents del nostre amor. Volia agafar-te la mà, prémer-la ben fort, besar-te la galta, els llavis, el front, però no vaig gosar, no estàvem sols. L’espasa de l’àngel guardià ens apuntava amenaçador i dintre meu m’esquinçava. Em moro cada segon que deixo escapar aquest sentiment ofegant-lo dins del silenci de la nit. Però el cel n’és conscient i duu escrit els nostres noms a les constel·lacions. Foc i terra cremen en silenci sota el nostre cel nocturn. I un dia es farà la llum del matí i els nostres rostres apareixeran enllaçats dins d’una gran besada.
T’estimo més enllà d’on s’apaguen els estels.
La teva lluna. (Violant de Bru)
