Ara que els camps es dauren i les fulles es desprenen suaument de les branques que les han bressolades, la tènue llum matinal decora els pàmpols amb cristalls de cel acomiadant-los una vegada més per donar pas al repòs hivernal. Els artistes dels camps recullen la seva obra dins dels cistells que aboquen amb cura com si fóssin els seus fills dins d’un remolc que els durà a la premsa que els ha de transformar en la delícia dels sentits, un devessall de sensacions al paladar amb notes fruitades, astringents i carnoses.
Ara que s’acaba la verema vull dedicar aquest post a un poeta penedesenc, en Josep Mª Font i Raventós (1900-1990) qui fou un gran admirador del camp i la seva gent, del seu estimat poble La Granada i encara més de la seva família qui rebé un munt de premis literaris sense deixar mai l’autocrítica sobre la seva obra. Gràcies al seu nét Pere us en puc mostrar un petit fragment, i com no podia ser d’altra manera, amb un poema dedicat al Penedès, a les seves Vinyes.
Gràcies Pere, gràcies Josep Mª!
SONET DE LES VINYES PENEDESENQUES
El país de les vinyes maradignes
sembla un mar d’aigua verda i cants de vent,
amb illots de daurades coromines
i naus de cases de pagesa gent.
Els seus pàmpols amaguen, com petxines,
les raimeres perles d’Orient,
el tresor tendre de les perles fines
per enjoiar el veremador jovent.
Si mai un mar d’encantament cercaves,
mar verd de vinyes entre serres blaves,
del Penedès segueix el senderol.
Al Penedès hi ha l’aigua un xic escassa,
però pel fons dels seus cellers hi passa
un riu de vi de sang i d’or de sol!
Josep Mª Font i Raventós
