CAMINS

Publicat el 29 gener 2006 per violant

Més enllà de la platja que s’emmiralla al vent

ha d’haver-hi una pàtria on les ones

del meu enyor es morin quan els somnis

m’hagin abandonat.

Un camí que no va fins a la mort

és només un camí sense sortida.

(Joan Margarit)

[@more@]

Quant a violant

Sóc una enamorada de la poesia que vol compartir i comentar les sensacions i les reaccions que produeixen els diferents poemes que es publiquen al bloc. Tanqueu els ulls i deixeu-vos seduir per les paraules.
Aquesta entrada ha esta publicada en Sense categoria. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

5 respostes a CAMINS

  1. andreu diu:
    29 gener 2006 a les 1:24

    Es pot viure sense somnis? Quan els sonmis m’hagin abandonat seré presoner de la realitat.
    Mentre tinc somnis, encara que m’estavellin contra el terra, tinc l’oportunitat de construir una nova realitat.
    I quan comparteixo un somni i rebo mirades de complicitat sé que comença a ser un somni col·lectiu i aquest ja sí que és molt aprop de fer-se realitat.

  2. aladern diu:
    29 gener 2006 a les 10:40

    A mi també m’agrada Joan Margarit. I m’agrada sobretot (pels meus motius) a «Joana». Has llegit Cançó de bressol?

  3. jordicp diu:
    29 gener 2006 a les 10:59

    aquesta és una qüestió controvertida, els camins que fa el passat, que fa el futur, el present, o els infinitius… O la imaginació. En tot cas, potser t’abelleix inaugurar la propera Zona Literària de Blocat, que està a punt d’aparèixer a l’horitzó. Si em confirmes que sí, constaràs entre els primers. Fes-m’ho saber, com vulguis, aquí, o envia’m un correu per més detalls. Aquesta és una proposta «oficial» de part de Blocat. Gràcies i «courage»!

  4. Nica diu:
    30 gener 2006 a les 16:44

    jo penso una mica com l´Andreu, crec que mai ens poden abandonar els somnis i que tots els camins tenen sortides, encara que no les veiem en un primer moment, sempre hi ha un forat per on hi passa la llum…

  5. Nica diu:
    31 gener 2006 a les 9:27

    I tant que m´hi passaré per aquí Violant :-)! Quina sensació més particular la de llegir la Cançó de Bressol, una tristor per la pèrdua barrejada per l´estimació i els records que ens porta la Joana, sabent que tot i que ha marxat, sempre hi serà entre nosaltres, més enllà de la pena…

Els comentaris estan tancats.