Obriu-me dins el mar, vells pescadors,
que m’entri de verdor una alenada
que tingui llum de barques i pinar,
i el sol em transparenti el joc de l’aigua.
Carritxeres de sol. El mar dibuixa
blancors i morenors de les terrasses,
que guaiten, sota una ombrel.la verda,
a la fira de llum, il.luminades.
Dormides xarxes fosques pels murs blancs:
el sol hi juga, aranya entre les malles.
Tot dorm un somni verd; només el sol
llança una pluja d’or als pits de Dànae.
Un molí d’alegria tenc al cor…
Moliners, moliners d’aigua salada:
pel caló del meu cos, lent, hi desfila
un horabaixa mariner del Carme.
No he pogut oblidar aquestes cales mallorquines, les seves aigües blau turquesa, la seva arena blanca, les seves roques feréstegues que tan han inspirat als poetes mallorquins.
Hola violant!! Jo acabo de tornar més marinera que mai, i aquests versos m´han tornat a portar a portlligat, per disfrutar de la brillantor de l´aigua i el vent que m´acaricia la cara, se m´ha fet tan curt el cap de setmana :S! Sempre ens quedaran aquests versos per fer-nos enrecordar de la màgia del mar.
Quines cales més maques!Jo no he estat a Mallorca però si a Formentera i la veritat és que les cales són precioses. Això si, molt millor sense gent i vaixells deixant brutícia…
Quina preciositat! Llàstima que segurament no ho podré veure mai. Però les teves paraules i aquestes imatges m’apropen la bellesa illenca.
(he estat tres dies sense connexió per una avaria general)
🙁
Efectivament, efectivament… Jo sóc jo i les meves circumstàncies.
Bé, també hi ha el meu amic Blai. El record a Santanyí i Cala Figuera, amb la clenxa descambuixada i els ulls exorbitats, contant-me les seves gestes amb Ingmar Bermann i Pasolini. Enamorat dels al·lots joves i «cimbreantes» com a les poesies de Lorca.
Salut
No passis ànsia per les construccions, n’hi ha de precioses i, les altres ja les esbucarem.
També et contaré que un dia vaig salvar la vida a en Bru de Sala.
Besades
Estimada Violant,
fou a la badia de Carloforte, a l’illa sarda -poblada amb genovesos- de San Piero. Era una matinada amb un temporalàs de cal déu, jo vetllava la nostra barca des del moll. De cop, vaig veure una rossa damunt un iot que s’acostava cap a penyes per estavellar-s’hi. He de confessar-te que si no hagués estat per la rossa… no sé com hauria anat. Aleshores vaig cridar els companys que dormien i vàrem tirar un cap a l’embarcació. Va resultar que el patró era en Bru de Sala. La veritat és que si no hagués estat per nosaltes ho hagués passat a metro. A la nit es presentaren tots a sopar amb bones botelles de xampany.
Bé, havia oblidat que també hi havia un jovençà dins la barca den Bru de Sala. He oblidat el nom de la rossa, però ens va servir de mascaró de proa al cervell durant tota la nostra travessa mediterrània.
Bé, encara que no t’hagi escrit res, no et pensis que no estic al dia dels teus poemes. Sovint mir la teva pàgina.
Besades
O sigui que sou vilafranquina? Hi vaig sopar l’estiu passat a Vilafranca, en un restaurant molt bo, crec que devia esser un antic magatzem, en una placeta. Ara no record com es deia, però em va agradar molt.
Salut