CUM LAUDE

Per Sant Fèlix verdeja la plaça

brotant sota el balcó,

les vergues creixen fent una braça,

la soca s’envolta per un gran cordó.

El folre corona la pinya,

als baixos i crosses els queda al damunt.

Dansaires s’enfilen sobre la vinya

ballant sardanes rera el contrapunt.

S’abracen i estimen aquestes manilles

solidant la família que va madurant

amb maons abillats amb negres cotilles

formant tres columnes folrades de carn.

Enfilats els segons, terços i quarts

esperen que les gralles els marquin el pas,

doncs el cep ja no espera, no es pot desmuntar,

per obtenir el seu fruit s’haurà de carregar.

Des dels quints fins als dosos demostren aplom

per garantir la floració i maduració del seu pom

quan l’aixecador inclini de sobte el seu tors

oferint a l’enxaneta col^.locar-se al seu dors.

De sobte el silenci la veu ens glaça,

per fi la senyera ja oneja al cim,

esclata la joia de cop a la plaça,

la fita marcada ja l’assaborim.

Caldrà, però, descendir l’apotema

per fer més que sublim el nostre delit.

S’haurà d’esperar a fer la verema

per gaudir amb el nèctar del fruit recollit.

Tremola, sacseja i balanceja

però aguanta l’embat del nou combat.

El cep es desfà de les fulles més tendres

lliscant hàbilment pel seu tronc castigat.

La soca suporta els cops de la tova,

l’ofec, el cansament, el pes i el dolor.

L’últim raïm ja el tenim al cove

completant la verema amb tota l’esplendor.

Ara és la terra la que tremola,

tota la plaça és un esclat:

l’elixir de la vida es dissol a la gola

d’un Sant Fèlix ressuscitat.

No coneixem construcció més celebrada

quan es desfà que quan hom la fa

com aquesta sardana ballada

elaborada amb el most d’un Melilla artesà.

Fem d’aquesta tradició

un senyal d’identitat

que recordi a l’invasor

que cap força de l’estat

podrà arrencar d’aquesta terra

el nostre vi, la nostra llengua, la nostra llibertat.

[@more@]Si fem pinya tots com en els castells potser al final podrem coronar-lo i fer l’aleta amb la nostra senyera, l’única.

Tweet