Avui desvetllaré un dels meus secrets, l’origen, la llavor de la meva afició poètica, el fet que va provocar que emergís una torrentada d’emocions en forma de poesia. Ho portava a dins però no es manifestava, estava massa absorta amb la ciència. Enguany farà quinze anys. Tenia l’estat d’anim baix, per sota terra, més avall del clavegueram on només hi arribava l’aigua salada, la tristor, el neguit. Algú que em coneixia bé, i més que jo mateixa, em va regalar dos llibres per Sant Jordi per animar-me, no ho havia fet mai i no tenia perquè fer-ho, però ho va fer. Un era d’en Tísner (molt divertit) per fer-me canviat la perspectiva de les coses, suposo. L’altre era una biografia de Marie Curie (una gran científica que va lluitar fins als últims dies per fer el que li agradava més, esudiar i investigar, malgrat totes les privacions que va sofrir). En aquest llibre m’hi va escriure un fragment d’un poema de Francesc Parcerisas que deia així…
Portem la lluita més enllà.
Més enllà
de la mar casolana i fàcil
i les cases fosques de rajola freda.
Més enllà
del ball organitzat amb cobla
i les oficines de parets suades,
de l’autobús somnolent dels matins
i els carrers empedrats de penombra.
Més enllà
del torn nocturn guardant els tramvies
i l’enllustrat de sabates del diumenge,
de la bugada estesa al fum,
i del guix dels jocs a les voreres,
dels papers i fulles arraconats al parc.
[@more@]
La meva reacció immediata va ser continuar el poema (amb el permís d’en Francesc, és clar):
Portem la lluita més enllà
dels carrers tristos i foscos
amb cares estranyes i tenses.
Més enllà
dels moments rutinaris a la feina
i a la llar trobada.
Més enllà
dels bons dies i els adéus
al capvespre.
Més enllà
dels costums adoptats
i les creences transmeses.
Més enllà
de la felicitat emmascarada
amb somriures forçats.
La felicitat no es pot concebre en la sabiduria,
ja que sols és un do de la plena ignorància.
Per això portem la lluita més enllà
de les barreres socials, familiars i ètiques
per poder ser lliures dins d’un món
de falsedat i enveja.
Abril 1997, Violant
Aquell mateix dia també vaig adoptar el meu pseudònim: Violant
el fet que va provocar que emergís una torrentada d’emocions en forma de poesia.
(aquestes paraules també les hagués pogut dit jo, més o menys per la mateixa època)