De l’Invisible no guanyant esment,
ja tot el meu voltant s’enteranyina.
De l’Inefable si l’amor declina,
la vida es torna polseguera i vent.
Gruix, neciesa i enrenou de gent
ni un pas no valen de tremor divina;
ni l’or secret o la besada fina
atenyeran el vol del pensament.
Mal que a la llar només tinguéssiu rama,
que hi senyoregi, espetegant, la flama;
tant és pitjor que mort l’esmorteït.
I emmanillats o en latituds remotes,
amb els estels, digueu, contra les clotes:
-Vindrà l’albada i negarà la nit.
[@more@]
Ara que és temps de Setmana Santa i la fe torna a fer acte de presència vull dedicar aquest poema a la gent que hi creu de veritat i a la vegada també als qui creuen que només és un invent dels humans.
I vosaltres què penseu, sou dels creients o dels ateus?
L’univers és l’energia de l’ànima; d’aquesta energia procedeix la vida, la consciència i els elements.
L’univers és la voluntat de l’ànima; d’aquesta voluntat procedeix la llei de la causalitat.
A patir de l’ànima, l’u engendra el múltiple; però en l’ànima el múltiple és u.
Upanishad.
L’ànima és el «principi d’animació» que ens fa moure. De creure tothom creu: en l’amistat, en l’amor, en la seva feina…
Transcendència? I tant que n’hi deu haver!.O potser nosaltres amb les nostres limitacions agotem totes les possibilitats del que és real?