Què saps, dolça amiga de seda,
quan l’alba es comença a daurar,
què saps de l’ombrívola cleda,
del meu insomni humà?
El liquen, humit d’ombra blava,
ja es deu aclarir vora el niu:
però ta cançó m’allunyava
la Son -ocell esqiu.
No saps la inquieta palpebra,
ni el el front al coixí massa ardent,
ni el llit ennegrit de tenebra,
tu, entre l’alba i el vent.
[@more@]
Com cada any les orenetes vénen a fer la posta als nius ja fets prèviament per les seves antecessores; em queda el dubte de si són les filles o la mare que retorna al niu o alguna desconeguda que ja s’ho troba tot fet. Es tracta de l’oreneta vulgar (Hirundo rustica) de cos negre i panxa blanca que cada primavera ens visita per donar a llum a les seves cries que tan ens alegren als grans i als petits. N’hem fet unes fotografies per poder dedicar-los un poema.
Benvingudes sigueu!
les orenetes de déu! sempre són a tot arreu! molt maques
Molt bonic, aquest poema, m’encanta. Hem coincidit en l’autor, aquesta vegada, una abraçada poètica.
Violant quines fotos mes maques !!! I el poema també !!!
Les orenetes que tornant cada any jo crec que son de la mateixa família, ja fa un munt d’anys que a la casa on visc venen i venen… s’han tornat tan de la família que haig de tenir la persiana de la cuina bastant baixada perquè mes de dues vegades m’han entrat.
El que em sorprèn es el xivarri que fan a la nit…
De vegades et llegeixo sense deixar comentaris… ja sé que això no es fa, que és lleig… a veure si sóc més ben educada i quan entro, saludo 🙂
Un petó des del meu mar. M’agrada molt, veure’t per allà i ahir em vas fer molta companyia (gràcies)