M’enyor de tu en el bosc
i en l’ombra de l’església.
Això que sento avui
m’han dit que és impossible.
Això negat, vivia.
Sóc fill d’un altre món
on estimàvem sempre.
Si els arbres van creixent
no em cal cap altra terra,
jo visc sense tristesa.
Ningú no pot dir mai
que quan t’escric menteixo.
Sóc sol en el desig
i tot es transmudava
en fulla, pedra i aigua.
Hi ha coses sense nom
perquè no tenen pàtria.
L’inventarem avui
enllà del nostre enyor
i tot serà esperança.
[@more@]
Seguim amb el tema de l’amor, aquell amor que no s’oblida, que ens marca per sempre i que s’ha instal.lat de per vida entre els pensaments de l’etern enamorat. L’enyor i l’amor sempre van de bracet, no poden existir l’un sense l’altre. I vosaltres com ho veieu?
No sé què dir… l’amor és un sol massa alt, l’enyor un abisme profund. I jo entremig només uns ulls esbatanats.
Sense amor no hi hauria enyor, perquè com pots enyorar el que no t´estimes? Una paraula que només té 4 lletres es capaç de condensar mil-i-un sentiments indestriables entre ells, però sense cadascun els quals, l´amor no es definiria com a tal… buscant al diccionari, de l´amor diu així: «Inclinació o afecció profunda envers una persona», i jo em pregunto, aquesta profunditat és infinita? Què hi cap a dins??