Mireu les flors. Quina delicada
vida o mort les sorprèn
després de fer-se elles mateixes
per a la mirada de les dames.
Ertes, al costat dels guants,
abandonades, inconcretes,
a la nit respiren, terribles,
a llurs efímers destins.
Joan Perucho
[@more@]
Ahir vaig anar a cercar les darreres flors de rosàcies (una mica tard, ho reconec) però encara vaig poder captar aquesta visió quan el sol es replegava darrere les muntanyes del Penedès i per uns instants vaig poder contemplar aquestes flors de presseguer sota la llum de la lluna, un autèntic espectacle poètic, un regal per als meus ulls que he volgut compartir amb tots vosaltres.
La poesia es pot trobar en les petites coses. Només s’ha d’estar predisposat a captar-la.
gràcies per compartir-ho. Les petites coses són les importants.
Hola Violant, bonica la fotografia. Els amatllers són magnífics amb les fulles blanques, però quan agafen la tonalitat rosada i es transformen tenen una subtilitat màgica.
En honor a la veritat confeso que la foto que surt al post del meu bloc no es meva. La meva capacitat fotogràfica és molt minsa.
Felicitats pel bloc i per la tria de poemes. El segueixo amb fidelitat.
Això no ho dubtis mai… a més, aquesta poesia és més que encertada ara per ara, m´embadaleix mirar les flors dels ametllers que floreixen al març, tinc unes ganes de què arribi la primavera!!
M’encanten aquestes flors!!!!A mi m’agrada la poesia però és que els misteris de la natura emn sorprenen sempre tant que ho superen tot;P