PARATGE SOMNIAT

Blavegen els estanys. En llur suau estesa
el cel s’emmirallà.
Per sempre més hi és. Oh càndida nuesa!,
oh tendre sospirar!

Paratge somniat. Potser t’abelliria
son auri parament.
En platges de coral hi dorm la llum del dia;
la posta s’hi encén.

Hi creixen tarongers; hi tanca la magrana
els seus castells rodons.
Les prades que s’hi fan no saben la rotllana
de les estacions.

Extàtica beutat! Ton cor enyoraria,
però, l’instant fugaç,
l’espurna del desig, la rosa que es marcia,
el braç damunt el braç.

Perxò quan ve la nit hi ha un dring petit d’esquella
i l’ona de la mar, en veure el primer estel,
corones deixarà, per tu, de vidiella
i rams de xuclamel.

[@more@]

Ahir vaig tornar a recórrer el tram que transcorre al voltant del Pantà de Foix (aquest cop en cotxe enlloc de fer-ho amb moto tal com ja vaig explicar en el meu bloc de llàgrimes moteres). Feia un dia assolellat i quan ja s’acostava l’horabaixa vam poder contemplar com l’aigua del pantà es confonia amb el cel. Una visió que conferia pau i serenor. Una sensació de plaer que només és comparable a la vigília del son a l’antesala dels somnis.

Compartiu-la amb mi.

Tweet