Els qui creiem en la solitud
sabem prou bé que un sol déu és poca cosa
per a nosaltres. Per això li afegim,
al deu escàs, l'amor,
que no en tenia gens.
I per això l'amor,
l'última gota d'oli d'arribar al cervell,
ens unta d'or. I a l'infinit,
cau de laberints i mònades, es perd
un sentiment tan noble i nebulós. I ens fa plorar.
Car un sol Déu és divisible
per zero. I, doncs, per tots els éssers
vius. Llavors, cada ésser és un déu
dividit per l'infinit. I ja pot estimar.
Màrius Sampere i Passarell
[@more@]
Mentre vaig preparant el pessebre poètic i mariner (encara us podeu apuntar) us deixo amb aquest poema que reflexiona sobre el Déu i l'amor.
Ja sento el regust d’onades i la olor a color blau, a la vista d’una nadala que va sonant, se que et quedarà un Belem de maravella. El poema que has possat és d’una llògica matematica aplastant, es diria escrit per en Lewis Carroll.
Petonets encara més nets.
Joan.-
Uf! Ens fa anar tant de corcoll, el sentit de les coses… I suposo que tots, tard o d’hora, acabem arribant a una conclusió semblant: que estimar és l’únic que dóna sentit a tanta absurditat, oi? I cada persona, un déu. Uf!
Estàs fent una antologia excel·lent. Per cert, t’he convidat, des del meu blog, a un meme d’aquests que corren pels blogs, sobre llibres, per cert. Si et ve de gust, trobaràs instruccions al meu darrer post. Endavant amb el pessebre!!!
És curiós, l’altre dia vaig agafar un llibre de poemes d’aquest poeta, Màrius Sampere Passarell, que ha resultat ser un amic de casa de fa molts anys, a qui jo li havia perdut la pista (fa massa poc temps que he redescobert la poesia) i que pel mes d’octubre va fer una xerrada a Blanes i em va passar per alt (quina mala sombra)…
Ara només faig que llegir el seu nom en força llocs (i fins fa un mes, es pot dir que ni sabia que era escriptor poeta)
Violant, vinc de tant en tant, però em sembla que hauré de venir més sovint, perquè cada cop que m’acosto al teu blog en surto molt satisfeta!
Un petó!