La Unmei, la blocaire aventurera que li agrada caminar, recórrer món, conèixer gent d'arreu. Una viatgera incansable que només mira endavant, cada cop més lluny. A tu dedico aquests versos perquè t'arribin a Dublin i els comparteixis amb tots els catalans que allí s'hi troben.
Bon any Unmei!!!
CREPUSCLE
La clariana tímida, que plora,
Nostàlgica del dia,
Al mirall de la mar
El batec ha entrevist d'una estrella,
S'ha vestit de vermell, atzur i groc,
De rosa viu,
Per a una breu, gran, irreal festa
Pàl.lida de tristor,
Mentre anuncia la nit.
Francesc Manunta
L'EXCURSIÓ
Digues… Però si et canses… Digues, digues…
Però si et canses… Digues d'aquests horts
Voltats de pedres velles, ennegrides:
Són verds i humits… O bé de la garriga,
Cambuix de carritxeres. (Un dragó!)
Ai, sí, les pedres seques, no t'esmussen?
Digues coses brillants de la muntanya.
(Pujat el coll, veurem la mar claríssima
i gavines, potser, voltant les penyes.)
Digues, però, de la llentrisca, digues
De l'albó sec (fou bell) i el caminoi…
O digues… Sí, qui sap! Què penses? Digues…
Sí, ja: la mar. Digues la mar i el terme
Del camí, tan estret!, i el teu silenci.
Jaume Vidal Alcover
L'ANYELL
No puc descriure aquesta fulla verda
De venes verdes i venes grogues.
La fulla és tot un món
Com el món d'aquest món.
En la fulla de cada clara fulla
Un altre món, i en la fulla fullada de la fulla
Món i més món.
La fulla de la fulla de la fulla.
Verd i verd clar, net, pur breu,
Verd verd.
Verdíssim mar, verdíssim vent,
Focs i naus de vent blaves i verdes
(canten els càntics blaus).
La fulla verda, verda,
Tot un món.
Sí, és clar, però i el temps del temps,
El temps del temps del Temps?
Anyell, el món tot esperit,
Himne de les aigües clares,
Finit, extens, verd, blau.
-Ocell que cau?
Pugen devers el Món dels mons
Les bestioles de la tarda,
Francesc, amic de plantes i del camp.
Canten ocells i mirades decanten
Cap a Tu, fort Anyell,
Quan tot és blanc i blau, blanc i bell.
Ramon Xirau
ARA ET DIRÉ QUÈ VULL
Ara et diré què vull, exactament.
Llevar el barret de l'aurora i llençar-lo
Al foc dels dies alts; que cremi com la neu
A les mans innocents, fronteres del somni.
Destriar formes vanes i sols no prou madurs
I llençar-los al rec que boteix la pluja.
Esfullar margarides i trepitjar sembrats.
Escampar jull per tots els carrers de la vila.
I seure i esperar
Que granin pels camins, o potser entre les roques,
Les noves veus, els nous i temuts torsimanys,
Fins que esclati la llum, el blat sigui madur
I una noia de vent em renti la mirada.
Miquel Martí i Pol
[@more@]
Visca la Noe!! Visca!!