Qui no coneix a l'Isnel i a l'Oleguer, la marassa blocaire i l'infantó més bonic de la nostra blogosfera. Una marassa que irradia una tendresa tan gran que impregna els cors de tots aquells que hem visitat el seu portal, fent que les seves gotes hagin omplert milers de llars goteig a goteig. Per a vosaltres dos, aquí teniu el meu regal de Reis, perquè el disfruteu plegats en el caliu de la vostra llar.
Bon Any Isnel i Oleguer! Un petó ben grooooooooos!
CONVALESCÈNCIA
Remiro estampes de vori
Vora florescències albes.
Mentre desllaço enyorances
Acoloro plomes d'àngel
I pètals de magarida.
Immaculada
Llum, amb tebiors de lliri,
Infon tendresa d'espiga
Als rínxols d'or de l'Infant
Que els meus dits balbs amoixen.
Joan Llacuna
MARE DE TERRA
Mare de terra asseguda mare
Mare de solcs i de tandes furtives
Mar de nits i matinades fredes
Mire el teu rostre patiment i pols
Molt has sofert i molt has de sofrir!
Per nits per murs per solcs indestriables
Mare de pols de patiments i línies.
Amb els genolls terriblement oberts
Amb patiment amb ulls de patiment
Fang esgarrat rostre de terra rostre
Perquè has parit has parit en silenci
Perquè has parit esquinçada de sobte
Et mire els ulls mire els ulls de ceguesa
Amb un amor que mai no sabré dir
Passe les mans pel teu rostre de puny
Passe les mans pel teu rostre de terra
I passe els dits pels teus llavis de música
Mare d'amor i de terror també. Vicent Andres Estellés
GOTES
Gotes
Degotants
De les parets calcàries
Del meu pit
Gotes de sang
Gotes d'amor
Gotes perdudes de timidesa
Gotes podrides
De por
Gotes de suor
Gotes d'orina
Gotes d'amor
I gotes de plors
Gotes del torrent
Que us ajunteu per fer la mar
Gotes escombres de la passió
Humides de llàgrimes
Però àvides de plors
Gotes de suor
De sang
De plors de pors d'amors formeu un riu
Una infecta barreja de brutícies i
D'immensitats
Un riu
Llarg
Mar oceà
Continent
D'aigua
Riu
Monumental
Purgatiu
Estrany i ple de fang
Immens i estrany
Rabiós i intrigant
Una
Mar
De por
De càstigs
Que engoleixi tots els homes
Dits de bona voluntat.
Jep Gouzy
Recollir la immobilitat. Emmudir la veu.
Com el vaixell que es perd, submís,
Darrere la línia inexistent de l'horitzó,
Trasmudar el sentit del temps, obrir
Un espai aquàtic enmig del cel.
Fins a la nit que mai no es troba
I el tacte no coneix, fins al cor de l'aire.
Allí, on la mort separa i l'amor congrega.
Suspès entre el paper i la distància
Que amaga el pensament,
Es fa més dolç l'oblit.
Tremolen les aigües perdudes de la mar.
Jaume Pont
[@more@]
