Fa tot just 39 anys que un vilatà va captar aquesta explosió de sentiments vers una terra, la meva, la vostra, el tapís penedesenc, el jardí de temporada que es veu amenaçat a la seva reducció degut a la proliferació de sòl cimentat. Un sentiment que comparteixo malgrat aquesta distància en el temps. Quasibé el temps que marca la meva existència. Una altra descoberta a l'armari de casa que avui veu la llum pel meu finestral.
Gràcies Antoni, siguis on siguis, els teus versos resten entre nosaltres.
EL PENEDÈS
Als meus ulls no li calen
altres límits que els vostres,
muntanyes que a la ratlla
de l'horitzó feu gala
de cloure una comarca
on l'or del blat alterna
amb el verd de la vinya
on, prop d'un mar en calma,
blancs i blaus s'entrellacen
en fervós connubi.
És així reduïda
com l'entenc una pàtria:
que pugui assaborir-la
pas a pas, ben conèixer
els seus camins i pobles,
els solcs dibuixadíssims
de les valls, els silencis
que exhalen els seus boscos,
la pau amb què s'adorna
cada fossar, la joia
latent de les muntanyes,
els clivells de la terra
per on brollen les aigües,
tot quant li dóna forma
i sentit i harmonia…
Penedès, terra meva,
com em plau de saber-te
així, tan a la mida
dels meus ulls, del meu somni…
Maig de 1968
Antoni Massanell i Esclassans
[@more@]
