M’adono que ja havia penjat aquest poema el 3 de febrer del 2006 i com si fos una mena de premonició ha esdevingut més real del que en aquell moment hagués pogut imaginar. Ara només són lletres que parlen d’amor.
LLETRA D’AMOR
M’enyor de tu en el bosc
i en l’ombra de l’església.
Això que sento avui
m’han dit que és impossible.
Això negat, vivia.
Sóc fill d’un altre món
on estimàvem sempre.
Si els arbres van creixent
no em cal cap altra terra,
jo visc sense tristesa.
Ningú no pot dir mai
que quan t’escric menteixo.
Sóc sol en el desig
i tot es transmudava
en fulla, pedra i aigua.
Hi ha coses sense nom
perquè no tenen pàtria.
L’inventarem avui
enllà del nostre enyor
i tot serà esperança.
Joan Teixidor
com que és la primera vegada que em deixe caure per ací, per a mi ha sigut com una primera volta… molt bonic!