Canviem d’estació i ens programem per afrontar un nou període de retorn a la "normalitat" oficial marcada pel retorn a l’escola, a la feina, a la davallada bursàtil i bancària i la incipient crisi que se’ns acosta. Estiguem preparats per afrontar-la ja que va per llarg. Aquesta no serà una qualsevol cambra de tardor.
CAMBRA DE LA TARDOR
La persiana, no del tot tancada, com
un esglai que es reté de caure a terra,
no ens separa de l’aire. Mira, s’obren
trenta-set horitzons rectes i prims,
però el cor els oblida. Sense enyor
se’ns va morint la llum, que era color
de mel, i ara és color d’olor de poma.
Que lent el món, que lent el món, que lenta
la pena per les hores que se’n van
de pressa. Digues, te’n recordaràs
d’aquesta cambra?
…
Que lentes
les fulles roges de les veus, que incertes
quan vénen a colgar-nos. Adormides,
les fulles dels meus besos van colgant
els recers del teu cos, i mentre oblides
les fulles altes de l’estiu, els dies
oberts i sense besos, ben al fons
el cos recorda: encara
tens la pell mig del sol, mig de la lluna.
Gabriel Ferrater
el fragment que selecciones hui és preciós, però jo em pregunte de vegades perquè és tan fàcil criticar la tardor… he estat temptat d’escriure alguna lloança de la menys apreciada de les estacions… i no sé, alguna cosa de bona haurà de tindre!! 🙂
Un poema preciós.
Petonets, &;D
Preciós poema. Per cert, jo no crec que es critiqui tant la tardor, precisament hi ha moltes poesies bellíssimes que en parlen, encara que no es pot evitar aquest sentiment decadent, tan lligat a la vida, que passa i no hi podem fer res.