Ai l'Andreu!! Aquell "noi" tan reflexiu, esquíu, filosòfic, introvertit, generós, solidari, que destil.la paraules amb una delicadesa tan extrema que enamora des del primer fragment. Quin rei millor per al nostre pessebre!!!
Demà que és el seu gran dia, regalarà les seves millors paraules als seus convilatans més menuts!
Que tinguis un Bon Any Andreu i que els teus mots arribin més "aMUNT" de la teva vila.
Rep aquesta humil ofrena com a gratitud pel teu regal al meu portal.
RAPSÒDIA D'ARNAU
…
Encar no saps si la puixança
És el gran rem que se t'endú.
Encar no saps si l'esperança
Et lliga un.
Esquitxat d'ombra vagareges
Pel món obert.
En l'enyorança tu et rabeges,
Mig adormit i mig despert.
Ta voluntat s'aixeca immensa
I et fa ser el rei de cada gest;
Vas de l'atac a la defensa,
Embriac d'Est.
Fa molt de temps que estàs en guerra,
Fa molt de temps que vas ferit.
Encar no saps si vols ser terra
O ser esperit.
Agustí Bartra
MADRIGAL
A l'ombra morta del vaixell, les llances.
Com la lluna que mou desertes ones,
La claror dels esculls. L'escut d'un rei,
Torres enllà, boscos enllà, penjat
De les branques d'un arbre. Així la mort:
Al celler fosc, soroll daurat de robes.
La sang és l'aigu de l'espasa. Crits
Del minotaure etern, tot sang i fum!
Com el navili, de la fusta eixuta
O la corcada fusta, el cel es vincla
I és l'altre cel, amb draps d'argenteria.
Llances eternes, pàl.lida fornal.
Qui sap on va, perdut, de tants navilis
El foc etern? Qui sap, qui sap les llances?
Qui sap la ruta del desig? Passaven
Com els estels que el vent fosc foragita,
Obscurs espais enllà, blanques. Les ungles
Amb l'anell blau del meu desig, foc pàl.lid
Damunt els cossos, les espatlles nues,
Teatre obert i obscur de les ferides,
La carn encesa, l'or, els jorns perduts.
Un cos de dona, uns ulls de dona, a l'aigua,
Llis com l'espasa, fi, ferm, argentat,
Blanc segell de les nits! El pou coneix
La claror d'aquest ferro que ara crema?
I si fos la tenebra l'altre espai?
Qui la podria obrir? Quines espases
O llances vives amb llum de ponent?
El cel és tot un cos, i quina llança
Podria obrir aquest cos? I ets ara, meva,
El fonament de Taure i Orió,
Sostrada oberta, ulls foscos, la crinera,
Columna closa! El dia: un foc de cendres.
Pere Gimferrer
POSSEÏT
I tu no fas altra cosa que fugir,
Tocar el cim,
Fugir cap a l'erm domini
On tots els daus estan marcats,
Mentre la meva carn ignora
Les contrades d'aquesta nova terra
A l'esguard de la nàusea dels vents.
Com dir-te
Que només et sagna
La ferida
Quan els meus ulls no hi veuen.
Com fer-te entendre,
Dolç hoste de la nit,
L'aspra cremor de somnis i paraules
Encallades al sol renegrit
De la meva llengua,
Els verds estius
Ara glaçats als llucs de les pomeres.
Sobre la teva boca, la mva boca.
Tene els teus llavis
L'estranya fulgor
De les altures.
Jaume Pont
[@more@]
