Avui ha estat un dia per a emmarcar en l'àlbum de fotos neuronal. La Violant ha rebut el primer reconeixement literari dins de l'àmbit de la narració curta en el certamen de Cartes Romàntiques d'Amor i Desamor que convocava l'Ajuntament de Vilafranca del Penedès dins del marc de les Fires de Maig i dels Enamorats. No ha pogut assolir el primer premi, però sí el segon el qual m'ha omplert d'una felicitat tan gran que només és comparable a l'emoció de néixer. Vull felicitar sincerament al Dionís LLuch qui ha estat el guanyador i ves per on també és un riudebitllenc com jo tot i que en el meu cas jo porto més de divuit anys vivint com a vilafranquina.
Per tant per celebrar-ho amb tots vosaltres us obsequiaré amb la carta que he presentat i que es podria emmarcar dins la prosa poètica. Aquí va el meu regal per a tots els enamorats, bones fires de maig:
COR DE CRISTALL
A tu que esquinces el meu cor,
Aire que oxigena la meva pell, alenades de frescor, onades que balancegen sobre meu, amb el frec a frec de la llana quan ens creuem sobre l'asfalt.
Ets el llampec que contrau les meves pupil·les, la claredat dels dies foscants, breu reflex dins de la cambra fosca. Uns instants de joia continguda, quan es troben les nostres mirades al replà de la vida.
La teva melodia acarona el meu cel, endolcint les notes que lluiten amb el brogit forà i molest, guanyant la cursa, filtrant-se pels porus assedegats de la teva veu, quan intercanviem cordialitat amb la distància cega, aquest fil que ens separa l'un de l'altre, però que ens acosta en l'espai i el temps.
Com dir-te que sento un terrabastall dintre del meu embolcall, activant totes les alarmes, tots els circuits accelerats, totes les músiques internes orquestrant l'impuls d'accionar la resposta, la vertadera, la que cobejo dintre meu i que no gosa expressar la meva alegria del nostre breu encontre.
Sóc aquella sense nom, una imatge difosa que es dissol entre la massa atribolada que camina esma perduda enmig dels carrerons; una veu forastera que gosa emetre vibracions intentant fer la diana dins del teu tresor amagat mentre batega una altra simfonia.
Voldria ser el faristol que marca els teus batecs, harmonia perfecta que ungiria el teu cor: sonet d'un capvespre. Ser la teva segona pell, humectant de fragància els teus dies amb una aroma floral que servés la teva aura de tots els perills que assetgessin el teu camí.
Seria l'aliment que t'ompliria de tendresa tatuant moixaines de mel a cada centímetre de la teva pell, a cada mil.límetre del teu present.
Seduiria totes les corbes del teu contorn, refermant-les i desfermar-les després de cada cim, després de cada encesa de les pells a la llum dels estels, espurnes dins de l'horitzó de carn.
Però, només sóc la penombra d'un rostre que vagareja al teu voltant, amb un vel que m'allunya del teu redós. Una ànima pesarosa, tímida i fràgil que tem trencar el cristall d'aquest encanteri si franqueja la frontera que ens separa.
Voldria estimar-te manifestament, conjugar totes les paraules que obeeixen les regles de l'amor més pur i transparent, entregat i ferm, però no seria capaç de sobreviure al teu rebuig, a la tebior, al desglaç del cel, al desencant, a la indiferència banyada de rialles. El teu silenci.
M'ofega la mateixa angoixa d'un possible desencís, la mort en vida de tot el meu ser. Trencadissa en mil bocins de sal.
Malgrat tots els esforços i tots els combats sota l'ossada, voldré mantenir aquesta distància forçada, bastint una cuirassa injectada d'esperança, de gelosia, de solitud i d'amor regalat.
Voldré saber-te generós de vitalitat, vessant tota l'alegria tintada de colors fent pinzellades iridescents a cada tapís que travessi el teu alè, a cada quadre que decori els teus ulls esgrafiats amb carbó.
No obstant aquesta línia infranquejable aturi el meu camí, seguiré servant la teva ombra a l'interior dels meus miralls mentre el rellotge del temps va dessagnat l'arena dels meus dies a cada batec que produeix un nou retrobament.
Sigues feliç, anònim caminant, que jo vetllaré pels teus somnis cada nit mentre contemplo les espurnes dels estels picant l'ullet sota el caliu de la lluna.
Resseguiré cadascuna de les llambordes que recorden diàriament les teves petges i potser algun dia ens trobarem sota la llum de les faroles i compartirem un breu somriure.
L'ombra que trepitges.
[@more@]
