Seguint amb el fil del repte d'estimar he trobat aquest poema que descriu molt bé els sentiments que sorgeixen davant de l'espectacle tardoral; aquells colors torrats que encenen els cors més purs i enamorats per tal de fondre'ls al forn d'una besada.
EXCELSIOR!
Cor meu, has vist com la tardor encomana
aquesta eixorca i resignada sort
d'anar mirant l'espiga que es desgrana,
i el pàmpol sec engavanyant-se d'or.
El somriure, al teu llavi ha mort la grana,
i l'enuig t'ha tingut lligat al port.
saps que la inútil pellerofa humana
ni surarà en les aigües del record!
Mes ai! No sies peresós ni tímid,
romp aquest glaç que t'ha imposat el límit:
cerca en el fons del teu reialme intern
alguna veu de ressonància pura
i un amor molt més viu que la natura
que et faci creure que seràs etern!
Josep Maria de Sagarra
[@more@]
No ens podem ni imaginar la força que hi ha dins de cada cor. Pot ser és per això que no la sabem manifestar, perquè no ens la podem imaginar. Cal que recuperem la imaginació.
Preciós el poema…
Molts petons!!
Jordi