No tenir-te… I de sobte
sentir que el món m’és ja innegable,
que el cor d’un no s’acaba mai,
que el dolor és
només set, set inesperada, encesa
set de significances, decidida
ombra que mou, que empeny
cap a un nom avesadament remot,
cap a una espina d’absolut abast.
No tenir-te… I de sobte
haver reconegut
que el fet, que l’ànsia
on tu em prenies,
on fou l’amor un dolç desistiment
de defenses i coses,
m’omplia versos, passes, d’insistència,
d’auxili abonançat, de primavera,
i un designi s’hi feia tremolosa
complexió o misteri de celístia.
No tenir-te… I de sobte
adonar-me que jo
t’habitava la sang,
que jo era com un vent, o llavi, o tija,
vinclat sobre el teu pit, sobre la franca
terra pura del teu somrís lleuger,
sobre la meravella de tu en tu,
adonar-me que jo
caminava apartat
dels mesos i la resta, submergit
en el silenci, aquell silenci i cos
més nostre, inseparable, a penes
persuadit
de la joia, de tanta joia
com ens creuava.
No tenir-te… I de sobte
trobar-me amb una
soledat feta a mida per a mi,
trobar-la en cada vidre de la nit,
en el lliri que s’obri i trenca l’aire,
en un record,
en tots els foradets de la memòria,
trobar la soledat que convenia
a un ordre d’amargor, d’arrels crispades.
No tenir-te… I de sobte
no tenir-me.
Joan Fuster
