Any rera any celebrem la diada penjant la senyera al valcó amb el sentiment i la voluntat de que algun dia tinguem el nostre PROPI ESTAT CATALÀ. Som una nació que sempre ha rebut de totes bandes degut a la nostra posició geogràfica estratègica, als nostres recursoso naturals i al nostre seny i rauxa català. Un seny que es va diluïnt a mesura que rebem ràfegues d’immigrants, cops de falç d’altres regions properes, exprimint cada llàgrima catalana per regar d’altres camps castellans.
Un cop més ens adonem que som una nació oprimida econòmicament i el nostre govern no ha estat capaç de manllevar el greuge infringit. Pensem-hi avui i cada dia i actuem plegats per fer forta la nostra nació: CATALUNYA.
ROMANÇ MESCLAT (fragments)
Arribà, en fi, per sos concertats passos,
l’esperat dijous llarder,
i al saló els concurrents junts nos trobàrem
a penes vespre se féu.
L’acostumat donaren agasajo,
que es donà als vespres primers,
que no era bo per dar-se cada dia
un berenar per refresc.
Sent despatxat tothom, se replegaren
les xícares i platets
quan se plantà al saló la cantoria
amb sos acompanyaments;
A duo se cantà sola una cobla,
de dins luego isqué un parell
que duia per insígnia o per divisa
en cap i braç un floc verd.
Francesc Tagell (final segle XVII-Barcelona, 1767)
encara que siga una mica amb retard [ha sigut una setmana frenètica], Feliç Diada!! 😉