Talment un pescador
que navega entre esculls,
vaig pel mar amb els ulls
plens de boira: la por
m’encongeix i no sé,
vacil.lant com l’onatge,
si un dia trobaré
la més plena i més pura
veritat, una platja
per abordar, segura.
Molt amatent al so
que ve d’endins -la crida
del sense nom, el do
que transforma la vida-,
seran meves la palma
dels dolors acceptats,
les altes claredats,
i una difícil calma?
[@more@]
La veritat, quina paraula més maca i alhora més incerta. Qui té la veritat, existeix realment o varia segons la mirada de cadascú? Tothom se la fa seva però sincerament, crec que no és l’esclava de cap propietari. És tan ambigua i fugissera que no l’ha vista mai ningú.
I vosaltres què n’opineu?
