Cada pas que avancem, perduts pel món,
és un pas vers alguna eterna ruta;
no sabem on anem en l’hora eixuta
del respir que d’instant a instant se’ns fon.
Ara un pas, ara un altre, en el pregon
d’una llum que es renova i no s’immuta!
Una via fangosa, altra impol.luta,
i les joies d’ahir qui sap on són!…
El misteri que ens mou no és cosa vana;
cada pas, més enllà un nou pas demana
vers el bé o vers el mal, el foc o el glaç.
Sempre avant, que la vida no té espera,
pel camí tortuós, per la drecera,
fins que ens salvi o ens perdi el darrer pas!
[@more@]
Doncs sí, això és la vida….una pujada, una baixada, un somriure, unes llàgrimes, fed, calor, llençar-se, aturar-se…sempre una mica de tot!Jo crec que més que l’últim pas ,el que importa és cadascun dels passos que fas per arribar-hi…perquè un cop arribat a l’últim, què???
mentre camino no penso mai en el darrer pas (això no vol dir que d’una manera o altra el tingui present, aquest pas que ningú no coneix). Mentre camino penso en el pas següent, i puc donar gràcies si no erro i vaig pel meu dret. Mentre camino visc el camí, els passos que he donat ja són record, i els que donaré no els conec.
(i les joies d’ahir qui sap on són!…)
M´ha semblat molt inspirador aquest poema, Violant, i com deien en Machado i en Serrat: «Caminante, no hay camino, se hace camino al andar»… jo crec que caminem i no ens n´adonem, molts cops, dels pasos que fem, fins que girem un revolt i girem la vista enrere. El que si està clar és que mai hem de deixar de caminar encara que això ens pugui dur a un mal camí, segur que hi ha dreceres que desconeixiem per canviar de rumb. Endavant i sense por!