Et pensaré, perquè només
el pensament té espera.
Tu reposes, pura en el que és;
jo construeixo el que era.
Prop de quin somni tinc els ulls,
que te’m creés més certa?
rius i de tu mateixa et culls,
com una aurora oferta.
Vindrà el teu cos contra el meu temps,
el temps des d’on et miro
i m’atardo en els mots extrems
amb què intentava dir-ho.
Forma! L’ombra és alta i pregon
el vent d’amor que hi dansa;
t’hi perdré, amb els ulls i el món
i el cor, que sol no es cansa.
[@more@]
Ara que és temps d’abstinència, qui serà capáç de no caure a la temptació d’avant d’un cos nu?
que ja es pot menjar carn?
🙂
Apaga aquests ulls meus: no deixaré de veure’t,
si em tapes les orelles podré igualment sentir-te,
i podré sense peus anar vers tu
i sense boca podré encara conjurar-te.
Lleva’m els braços i t’agafaré
amb el meu cor com si fos una mà;
para’m el cor, bategarà el cervell;
i si al meu cervell tu cales foc,
llavors et portaré en la meva sang.
Rainer Maria Rilke
Riba i Rilker, dos poetes que van influir en Ferrater.
Quin poema mes bonic!!! I la imatge també !!!
Això de la abstinència sigui la que sigui jo m’ho salto !!!
Perquè tants complexos, si no hi ha res de tan bonic que les ombres que es dibuixen sobre aquesta pell…