He rebut quatre roses vermelles com la sang, tendres poncelles que seran immortals, no veuran marcir-se els seus pètals. Al contrari que les roses de què parla aquest poema de Marta Pessarrodona. Vegeu-lo….
PRIMAVERA ESCAPÇADA
Quan n’era temps
m’havies tallat
roses del teu jardí.
(Primaveres finides,
flors orfes de mans amatents.)
Silencis que ja no són possibles,
rialles glaçades:
la rosa que travessa el teu pit
es metamorfosa en paraules.
No t’endús cap secret:
sembrares pàgines,
assaonares paisatges,
tu ets allò que creares.
Sorpreses no repetibles,
incògnites ja massa clares:
avui les roses t’envegen
una primavera inabastable.
Marta Pessarrodona
[@more@]
Gràcies "dalmau" per aquest detall preciós!
Qui les vulgui veure ho pot fer aquí:
