ABANS DE L’ALBA

Ja hi dormia, d’infant, sota aquest cel

que du gravat als ulls, un cel de nit

amb estrelles immòbils com icones.

Aquest dia que encara no comença

és un tresor d’instants que, en escampar-se,

ningú mai més ja no podrà ajuntar.

Mira l’eixida fosca

on tantes fulles d’heura són callades,

com en suspens davant de la imminència

d’un demà que és present al negre cel.

Encén els llums i les finestres semblen

quadres d’or exposats a la façana,

un preludi del fil blau cel i rosa

que tallarà la fosca com una arma.

Absort, escolta

els primers crits de garsa en el terrat.

La semblança de l’alba amb el no-res

li porta el fred als ulls

quan, un cop esvanides les estrelles,

les heures tremoloses es desvetllen

i tanca els llums, igual que va fer ahir,

i com farà demà fins que, una albada,

el seu esguard també s’hagi esvanit.

[@more@]

Després de l’avaria tornem amb el tema de la natura a mans de Joan Margarit. L’he volgut acompanyar amb una altra fotografia que vaig realitzar en els camps de presseguers del Penedès, mentre buscava la poesia entre les flors i la llum que es retirava per donar pas a la nit. Aquell impàs màgic entre la claror i la fosca.

Tweet