Només un arbre, a la vorera, porta
el tremolor del mar, i el frec de fulles
retorna el benefici de les ones.
Les roques mortes en arenes mortes
viuen només uns brins d’herba poruga.
Mar foll de gris i verd i força d’aire:
trenca cristalls sobre la costa blana!
Aprèn l’ombra llunyana, blava i blanca,
dels núvols plens de vent i pròdigs d’ales.
Només en mi pots créixer més i estendre
més pura sal, més amagada pedra,
i encara retrobar-te en camins foscos
per balenes remotes i algues velles.
Però jo m’he perdut en les planúries
que han oblidat la dansa, el crit de l’aigua
entre alzines i roures, entre llunes
sense rius, sense pous, sense ones altes.
[@more@]
Finalment marxo de vacances, per aquest motiu he volgut posar aquest poema d’en Bartomeu Rosseló-Pòrcel, un poeta illenc que va morir molt jove (Palma, 1913-el Brull, 1938). El meu petit homenatge a les illes que estan essent amenaçades de convertir-se en blocs de ciment.
M’afanyaré a veure si encara sóc a temps de poder contemplar les seves meravelloses cales menorquines.
Fins a la tornada! Una abraçada blocaire per a tots vosaltres i un petó ben gros!!!!!!!
Violant
Molt bonic, com tots, ja m’agradaria poder anar a les illes, que vagi molti molt bé, una abraçada.