Hi ha vegades que els records retornen ben nítids als nostres ulls instal.lant-se al nostre voltant com una il.lusió solidificada que no ens deixa veure la resta de l'horitzó. Esdeveniments que es reviuen un cop i un altre canviant petits detalls per tal d'imaginar un altre desenllaç. Així em trobo aquests dies, amb poques ganes d'expressar res que no pertanyi als meus records, estic absorta amb els meus pensaments que em mantenen lluny de vosaltres. Sabré trobar el camí de retorn?
ARA
Ara que ja de tanta cosa torno…
No em pregunteu, que no sabria dir-vos
per quina brida m'he sentit lligada.
El cor encara vol tornar a gronxar-se
desbocat a les barques de la fira;
i dic que sí, que en mi tot clama d'esma
cap aquella petita esbojarrada.
… I ja no sóc sinó una dona absorta,
amb la veu i amb el riure que s'aturen.
Clementina Arderiu
[@more@]
no dubtis que retrobaras el teu camí, de vegades ens perdem i vivim en el record però acabes vivint sense adonar-te’n en la realitat, et despertes…
Bon dia, Violant, aquest poema sempre m’ha agradat molt, des de la primera vegada que el vaig llegir.
Hola Violant!, tafanejava d’idea en idea per la xarxa, i arribo a peu al teu umbrall.
Veig aquest bloc com mès íntim, i un altre bocinet de tu.
M’encanta aquest poema de la Clementina Arderiu.
De vegades fa falta la lluminositat del Blanc, per tornar a percebre els colors. Un silenci es una història poètica o no en projecte.
T’envio una abraçada molt gran!.