SOBRE POETES

Ja ha transcorregut més d’una setmana d’aquell esclat poètic que vaig viure a Vilafranca durant el dia Mundial de la Poesia (21 de març). La idea va sorgir mig en broma quan li comentava al Santi Borrell que m’agradaria fer una trobada de poetes. La idea va anar agafant cos fins que va esclatar en el dia assenyalat. Ho havíem aconseguit, reunir més de 20 poetes bloggaires, que parlessin del seu blog, dels seus poemes, poder veure’ls, abraçar-los, conèixer-los,…en fi un plaer per als sentits, una il·lusió feta realitat, un desig amb forma de poesia.

Ara que m’ho miro amb nostàlgia comprovo que ha deixat un regust dolç i llaminer que convida a repetir-lo, potser canviant el format però reunint de nou aquesta gran família poètica i fer-la créixer. Potser la propera serà un poems&wine&blogs, estaria bé oi?

M’ha fet feliç tantes coses, començant per conèixer personalment els bloggaires amb qui feia uns anys que blogguejava (Ramon Aladern, Júlia Costa, Joan Ubach, Francesc Puigcarbó), noves coneixences (Alegria de la Huerta, Lluís Subirana, Jordi Brotons, Glòria Fandos, Josepa Ribera Vallès, David Madueño, Anna Hernández Turné, Sandra Domínguez, Teresa Bosch, Emma Piqué, Carlos Danoz, Isabel Barriel, Jesús M. Tibau) i de retrobaments (Santi Borrell, Ricard Garcia, David Figueres, Jordi Llavina) i els que s’han quedat a mig camí perquè per motius ben diversos els ha estat impossible venir (Xavier Farré, Lluís Calvo, Jordi Ferré Blasco, Montse G. Juárez, Francesc Gelonch, Òscar Palazón, Laura Dalmau i Jordi (Oh capità), Carles Vall, Jaume C. Pons Alorda, Judit Ortiz, Ferran cerdans, Pura Salceda).

A tots us vull donar les meves sinceres gràcies per haver fet possible aquest gran dia coincidint a la vegada amb el meu aniversari. No podia esperar millor regal.

http://poemsblogs.blogspot.com

Un petó ben gran!!!!

POBRE POETA

El primer moviment és cant,

Una veu lliure que omple muntanyes i valls.

El primer moviment és alegria,

Però ens és arrabassada.

I quan els anys han canviat la sang,

Mentre un milió de sistemes planetaris ha nascut i s’ha apagat en el cos,

Jo, poeta maliciós i irritat, sec,

Amb els ulls clucs malintencionats,

I, pesant una ploma a la mà,

Projecto la venjança.

Col·loco la ploma, i surten rebrots i fulles, es cobreix de flor,

I l’olor d’aquest arbre és impúdica, perquè allí, a la terra real,

Aquests arbres no creixen i és com una ofensa

L’olor que aquest arbre causa a la gent que pateix.

Alguns es protegeixen en la desesperació, que és dolça

Com tabac fort, com un got de vodka begut en l’hora de la perdició.

Altres tenen l’esperança dels estúpids, rosa com un somni eròtic.

Altres, encara, troben la tranquil·litat en idolatrar la pàtria,

Que pot durar molt,

Tot i que no pas més que el que encara dura el segle dinou.

Però a mi m’ha estat donada l’esperança cínica,

Perquè des que vaig obrir els ulls, tan sols he vist resplendors i matances,

Danys, humiliacions i ridícules deshonres dels vanitosos.

M’ha estat donada l’esperança de la venjança sobre els altres i un mateix,

Ja que era aquell que ho coneixia

I que no va treure’n, per a si mateix, cap profit.

Czeslaw Milosz (traducció Xavier Farré)

Tweet