Un fresc matí deixo la mainada, m'enfilo al tren ple de gom a gom. Un dia més com qualsevol altra i tot de sobte la fi del món.
Crits que provenen de totes bandes, sagnant castell de focs artificial, cossos estampats a banda i banda i aquell silenci d'absència vital.
Dos-cents fils segats arran d'una trucada que no espera resposta de cap receptor, només la misèria més inhumana, l'odi nascut de la desraó.
Ells ja no veuran un dia més ni el caliu d'una abraçada. Han deixat un buid ple de dubtes al vent. Cercaran resposta els qui us estimaven deixant de banda el matís de la pell.
Qui ha estat tan cruel? Qui té la resposta? Com i per què de tot aquest mal? Serà l'herència de l'arrogància, de l'aliança amb els gens del mal?
Seré la següent a puja al tren de l'odi, sense camí, sense cap retorn? Tots hi anem amb les mans lligades i els ulls embenats fruit del nostre entorn.
Unim esforços sense recança per afrontar junts aquest tram tortuós per veure al final una llum d'esperança mitjançant el respecte envers tots els colors.
Siguem hereus dels nostres propis actes i no permetem ser titelles vençuts. Tallem els fils que avui ens subjecten guiant les passes del nostre futur.
A vosaltres que heu recorregut l'últim tram.
Violant de Bru (13 de març de 2004)
[@more@]
una trista efemèride, i ja fa dos anys de tanta mort inútil. Vas saber expressar-ho amb paraules molt sentides. Maquíssim.
Doncs si, va ser horrible,de vegades (sovint) em pregunto què es pot tenir al cor (ja no dic al cap) per ser capaç de fer aquestes coses…ara, em sembla igual de malament que es mati a part de la població de gana, d’injusticies i de marginament…aquest món està fatal!
Per cert, era el dia del meu cumple…