Violant de Bru

Quantes vegades dec haver mirat

aquests camins que no porten enlloc,

tantes coses com vaig fer malament

i de les quals no m’he de penedir.

No sóc res més que els noms en què he cregut.

[@more@]

Vaig anar a cercar poesia entre les paradetes de Sant Jordi i la meva sorpresa i decepció alhora fou que quasi n’era invisible per no dir inexistent. Sort que a darrera hora em van trobar l’únic llibre que els quedava: "Hostes" Premi Carles Riba 2005, i és clar no me’n vaig poder estar de comprar-lo ja que si havia pogut arribar fins a la paradeta el seu mèrit deuria tenir. Per tant el voldré compartir amb vosaltres al llarg de diferents blocs. Avui us presento aquest poema breu però intens i contundent. Ja em direu què us sembla si us ve de gust. Per cert, he demanat a la meva flor que escollís una fotografia (no és meva que quedi clar, la foto eh!) després de llegir-li el poema. L’ha triat perquè creu que quan una persona entra dins d’un bosc sempre es perd.

Disfruteu-lo!

Tweet

Roses anònimes

A tu, flor de l'alegria,
bri de l'esperança,
que els dónes temperància,
tendresa i calor.

A tu, poncella novella
que apaivagues tristeses,
mitigues dolences
oferint un petó.

A tu, mare entregada,
humil patidora,
que els dónes la vida
per tot i per tots.

A totes les joies
que engalanen les cases,
jo, la insígnia, la rosa,
avui em rendeixo
i lliuro les armes
mostrant la nuesa
davant de tanta esplendor.

23 d'abril de 2005 (escrit fa exactament un any)

[@more@]

En el darrer post ja us vaig parlar de les roses d’altri. Avui us mostro la meva rosa.

A que no sabeu com es diu? Els que coneixeu el meu nom real i l’origen del meu pseudònim o nickname, es miri com es miri, ho tindreu més fàcil o no.

Pel que fa a l’altra rosa que tinc la podeu veure, els que encara no la conegueu, al meu bloc de llàgrimes de Violant:

http://llagrimesviolant.blogspot.com

Feliç dia de Sant Jordi a tothom!!!!!

Tweet

L’ÚNICA ROSA

Quin bé de déu de roses en el jardí! N’hi ha

d’enceses com ta galta quan, qui jo sé, te mira;

roses de sang i d’albes on sa blancor deixà

l’última neu del fosc hivern que s’enretira.

N’hi ha tantes i tan belles arreu la vista gira!

Hi ha tant perfum en l’aire subtil que es fa aspirar,

que no sap quina rosa l’amor ha de triar

per ofrenar a l’amiga: per una sols sospira

el cor, per una sola vaga a l’atzar la mà.

Mes ai! l’única rosa cercada en va, no afina.

Cullo la més formosa, ses punxes em clavà…

I així la mà ensagnada me repeteix mesquina

l’amarga veritat: que en aquest món no hi ha

ni amor sense dolor ni rosa sense espina.

13 de maig 1927 – Joan Pons i Marquès

[@more@]

Estem a les portes de la diada de Sant Jordi; la primavera que ja es comença a notar a dins i a fora del nostre cos; els sentiments que brollen des del fons de l’ànima i la rosa que pren forma d’allò que un més s’estima per sobre de la seva vida.

En aquest cas he posat un poema de l’avi d’un bon amic.

Que tinguis un bon Sant Jordi malgrat segueixis sempre tan ocupat.

A vosaltres us desitjo que tingueu una "bona rosa", un bon motiu que us faci sentir vius i alhora valorats. La meva rosa particular us la mostraré ben aviat.

Tweet

Blavegen els estanys. En llur suau estesa
el cel s’emmirallà.
Per sempre més hi és. Oh càndida nuesa!,
oh tendre sospirar!

Paratge somniat. Potser t’abelliria
son auri parament.
En platges de coral hi dorm la llum del dia;
la posta s’hi encén.

Hi creixen tarongers; hi tanca la magrana
els seus castells rodons.
Les prades que s’hi fan no saben la rotllana
de les estacions.

Extàtica beutat! Ton cor enyoraria,
però, l’instant fugaç,
l’espurna del desig, la rosa que es marcia,
el braç damunt el braç.

Perxò quan ve la nit hi ha un dring petit d’esquella
i l’ona de la mar, en veure el primer estel,
corones deixarà, per tu, de vidiella
i rams de xuclamel.

[@more@]

Ahir vaig tornar a recórrer el tram que transcorre al voltant del Pantà de Foix (aquest cop en cotxe enlloc de fer-ho amb moto tal com ja vaig explicar en el meu bloc de llàgrimes moteres). Feia un dia assolellat i quan ja s’acostava l’horabaixa vam poder contemplar com l’aigua del pantà es confonia amb el cel. Una visió que conferia pau i serenor. Una sensació de plaer que només és comparable a la vigília del son a l’antesala dels somnis.

Compartiu-la amb mi.

Tweet

Et pensaré, perquè només
el pensament té espera.
Tu reposes, pura en el que és;
jo construeixo el que era.

Prop de quin somni tinc els ulls,
que te’m creés més certa?
rius i de tu mateixa et culls,
com una aurora oferta.

Vindrà el teu cos contra el meu temps,
el temps des d’on et miro
i m’atardo en els mots extrems
amb què intentava dir-ho.

Forma! L’ombra és alta i pregon
el vent d’amor que hi dansa;
t’hi perdré, amb els ulls i el món
i el cor, que sol no es cansa.

[@more@]

Ara que és temps d’abstinència, qui serà capáç de no caure a la temptació d’avant d’un cos nu?

Tweet

De l’Invisible no guanyant esment,

ja tot el meu voltant s’enteranyina.

De l’Inefable si l’amor declina,

la vida es torna polseguera i vent.

Gruix, neciesa i enrenou de gent

ni un pas no valen de tremor divina;

ni l’or secret o la besada fina

atenyeran el vol del pensament.

Mal que a la llar només tinguéssiu rama,

que hi senyoregi, espetegant, la flama;

tant és pitjor que mort l’esmorteït.

I emmanillats o en latituds remotes,

amb els estels, digueu, contra les clotes:

-Vindrà l’albada i negarà la nit.

[@more@]

Ara que és temps de Setmana Santa i la fe torna a fer acte de presència vull dedicar aquest poema a la gent que hi creu de veritat i a la vegada també als qui creuen que només és un invent dels humans.

I vosaltres què penseu, sou dels creients o dels ateus?

Tweet

Tenia ganes de fer un nou experiment. He obert un llibre d’antologia de poemes catalans i he volgut que fossin els poetes els que m’indiquessin els versos que compondrien un nou poema. Volia que l’atzar em proporcionés un poema nou compost amb la veu de diferents autors. Un missatge ocult transmés a través de la poesia.

Vegeu-ne el resultat.

FRAGMENTS DE POEMES A L’ATZAR

Primer quartet, de porpra i evori (Gabriel Alomar)
Quina escampadissa blanca (Llorenç Riber)
Però encara no és passada (Clementina Arderiu)
I, oh foll deliqui dels sentits!, l’aspiro (Ventura Gassol)
Fugint de la cursa cruel i els miratges mortífers… (Agustí Esclasans)
Fins a la ratlla negra de la mort (Pere Quart)
No pas la boca, on l’adulteri lluu, (Josep Carner)
Ets l’abril més frondós, ets l’abril més ardent (Josep Lleonart)
L’enyorament esdevé permanència (Guerau de Liost)
Acaba de passar. Res no m’ha dit. (Guerau de Liost)
Só, tanmateix, degà de l’oficina (Guerau de Liost)
Llurs autos feudals. Hi ha qui ha vist com, de bon matí, (J.V. Foix)
Fons sense temps dels anys, versos inerts, mirall (Carles Riba)
Coronada de menta (Josep Maria Junoy)
Ella asseguda a popa du el timó (Miquel Ferrà)

[@more@]

RESULTAT DEL MIXT POEMA

Primer quartet, de porpra i evori: (Gabriel Alomar)
quina escampadissa blanca (Llorenç Riber)
fugint de la cursa cruel i els miratges mortífers… (Agustí Esclasans)
fins a la ratlla negra de la mort (Pere Quart)

Oh foll deliqui dels sentits!, l’aspiro, (Ventura Gassol)
ets l’abril més frondós, ets l’abril més ardent, (Josep Lleonart)
però encara no és passada, (Clementina Arderiu)
no pas la boca, on l’adulteri lluu (Josep Carner)
llurs autos feudals, (J.V. Foix)
i L’enyorament esdevé permanència. (Guerau de Liost)

Acaba de passar. Res no m’ha dit. (Guerau de Liost)
Só, tanmateix, degà de l’oficina (Guerau de Liost)
coronada de menta; (Josep Maria Junoy)
fons sense temps dels anys, versos inerts, mirall. (Carles Riba)
Hi ha qui ha vist com, de bon matí, (J.V. Foix)
ella asseguda a popa du el timó (Miquel Ferrà)

Tweet

No m’importa dir que he mort

ho sé perquè estic al meu costat

i a poc a poc m’he oblidat

dins d’una altra cosa

perduro

La bellesa ja no em fa mal

fos el que fos ja no sóc res

En concret he deixat de desitjar

i en canvi abans no era sinó això

tenia por

Per tot arreu buidor

el no-res em conté.

[@more@]

Tweet

[@more@]

Com sostreure’s a la bellesa del món

i com suportar-la.

Encara em venç,

no he tingut temps de penedir-me’n.

Miro els arbres i les dones

amb uns ulls intactes.

La bellesa dels arbres,

la bellesa de les dones,

aquest arbre de carn en moviment

que passa pel carrer.

M’he perdut per les cantonades,

he vist la tarda com queia

i com queia la vida.

M’he tancat a la cambra amb els records

i ni això m’alleuja.

El cel es filtra per la finestra

i em crida.

Visc per morir i voldria viure.

He tocat les coses i eren com una ombra.

La mà se’m feia insaciable.

No sé si camino o estic quiet,

no sé si penso o somnio.

M’abocaré cara al pou

per si em cridaven.

No sé què m’espera.

Les boires no s’han fet pel meu afany,

vaig recollir engrunes.

Em feia mal tanta bellesa.

Tweet

Tant de bo fóssim infants

sense filtres de colors,

reflexant tots els instants

mancats per ombres exteriors,

per així excloure fronteres,

als seus ulls inexistents;

llegats forjats per ulls cegats,

avui guspires del present.

[@more@]

Heu sentit mai parlar dels nens índigo. Es tracta d’una nova espècie humana que poblarà el futur produïda per una mutació genètica a nivell de l’ADN. Concretament se’ls crea una nova hèlix que els proporciona capacitats curatives, telepàtiques i espirituals amb l’únic propòsit de canviar el món cap a una altra dimensió. La pau absoluta i la manca d’enfermetats. O sigui assolir un altre nivell de consciència d’unitat aboluta. TOTS SOM UN. El cert és que hi ha molta gent que hi creu i que creu que és un d’ells.

Ciència-ficció o no, per una vegada TANT DE BO FOS VERITAT!

Si voleu jutjar per vosaltres mateixos vegeu aquestes pàgines web:

http://www.starchild.co.za/whatspan.html

http://www.formarse.com.ar/articulos/ninos_indigo.htm

Aquest post va dedicat a tu Eliseu!

Tweet