Ja hi dormia, d’infant, sota aquest cel
que du gravat als ulls, un cel de nit
amb estrelles immòbils com icones.
Aquest dia que encara no comença
és un tresor d’instants que, en escampar-se,
ningú mai més ja no podrà ajuntar.
Mira l’eixida fosca
on tantes fulles d’heura són callades,
com en suspens davant de la imminència
d’un demà que és present al negre cel.
Encén els llums i les finestres semblen
quadres d’or exposats a la façana,
un preludi del fil blau cel i rosa
que tallarà la fosca com una arma.
Absort, escolta
els primers crits de garsa en el terrat.
La semblança de l’alba amb el no-res
li porta el fred als ulls
quan, un cop esvanides les estrelles,
les heures tremoloses es desvetllen
i tanca els llums, igual que va fer ahir,
i com farà demà fins que, una albada,
el seu esguard també s’hagi esvanit.
[@more@]
Després de l’avaria tornem amb el tema de la natura a mans de Joan Margarit. L’he volgut acompanyar amb una altra fotografia que vaig realitzar en els camps de presseguers del Penedès, mentre buscava la poesia entre les flors i la llum que es retirava per donar pas a la nit. Aquell impàs màgic entre la claror i la fosca.
