[@more@]
Quan cau la nit
la mar juganera
pessigoleja les pedres brunes
perforades pel vell volcà,
testimonis de la ira d’aquesta terra
que protesta i s’entesta
en ser l’única capaç de concebre
els límits que la separen de l’oceà.
Aquesta cala és ben diferent de les mallorquines. Es troba a Puerto de la Cruz (Tenerife). El cel enterbolit, la mar platejada, l’arena fosca i rocosa, l’aroma característica marina i la remor dels rocs aplaudint el bell espectacle. Tot un contrast per als sentits!
Obriu-me dins el mar, vells pescadors,
que m’entri de verdor una alenada
que tingui llum de barques i pinar,
i el sol em transparenti el joc de l’aigua.
Carritxeres de sol. El mar dibuixa
blancors i morenors de les terrasses,
que guaiten, sota una ombrel.la verda,
a la fira de llum, il.luminades.
Dormides xarxes fosques pels murs blancs:
el sol hi juga, aranya entre les malles.
Tot dorm un somni verd; només el sol
llança una pluja d’or als pits de Dànae.
Un molí d’alegria tenc al cor…
Moliners, moliners d’aigua salada:
pel caló del meu cos, lent, hi desfila
un horabaixa mariner del Carme.
No he pogut oblidar aquestes cales mallorquines, les seves aigües blau turquesa, la seva arena blanca, les seves roques feréstegues que tan han inspirat als poetes mallorquins.
Botxins de ments despertes que esperen latents
dotar al món de més grosses ales,
ales sotmeses al silenci de les aules,
de les lleis d'uns jutges indecents
que condemnen virtuts de camps inexplorats,
d'arrels absents de flors futures
que mai veuran la llum d'un camp de blat.
Pobres de nosaltres, els diferents!
[@more@]El bullying, un tema actual que ha existit i seguirà present a les aules. L'heu patit mai encara que només fos un esbós?
Mai no he romput el cristall de l’alba
Ni passat sota el pont abans que els ocells
Mai no he besat abans que ningú cap boca
Ni cap primavera m’ha dut el perfum dels seus ulls
Mai no he vist nua la casa abans que l’arbre
Ni l’ombra dels núvols abans que el cel
I abans que jo la mar ha descobert la terra
Mai no he parlat que no escarnís un eco
Mai no he rigut sense escarnir el diable
Un doll de cabelleres m’ha marcit les mans
Abans que collissin els diamants de l’arbre
I si les sines fossin vegetals?
Si les muntanyes fossin transparents?
No seríem però poetes
Ni hauríem vist
Com hem vist vós i jo l’home del torrent
(Ni el veurà mai ningú sinó vós i jo: de dia i de nit aboca, als indrets més obacs, fal.lus arborescents embolicats amb fulles esgrogueïts de diari. En ésser fosc, quan les ombres gegantines de ponent cobreixen amb llurs pàmpols l’amagatall sinistre, un gemec dolcíssim recorre la torrentada i obre, amorosides, les parpelles dels estels.)
[@more@]
J.V. Foix, el seu llenguatge particular i el seu simbolisme. Us atreviu a descabdellar el seu significat? Ànims!
|
Demà no tinc feina i tal vegada em desperti tard. M’estim la nit, perquè sé que tothom dorm i que el carrer baixa buit de silenci. M’estim la nit, perquè de dia no es veuen les estrelles ni se sent el soroll dels camions de fems. M’estim la nit, perquè la nit és somni, i el somni és… és un llac d’aigües cristal·lines on els cignes marxen cap al sol i els xiprers siulen tranquils vora una tomba oblidada. M’estim la nit, perquè la nit pot ser dia. |
[@more@]
Li acaba de caure la primera dent a la meva filla fa escassos minuts! Està eufòrica. No sé si dormirem avui. Jo per si de cas he buscat aquest poema infantil sobre la nit (no n’he trobat cap que parli de les dents) si en sabeu algun i me’l feu arribar us ho agrairé.
És que la nit inspira tantes coses…
Deixeu-me dir que ja és temps d’oblidar, Miquel Martí i Pol
jo, en un racó, tot sol, sense fitar Josep Maria Llompart
dels qui van mastegant que plou, però no plou Màrius Sampere
als sons hostils que ressonen abruptes. Feliu Formosa
A ell no l’havien convidat a la vida, Miquel Bauçà
era innocent i vós jove i mundana. Marta Pessarrodona
Sap on va, com la pedra que, al fons de la cisterna,
veu en un llampegueig d’aigües el seu destí, Pere Gimferrer
dolç, petit cor de pelfa acotxat amb murmuris. Narcís Comadira
M’enyor de tu en el bosc
i en l’ombra de l’església.
Això que sento avui
m’han dit que és impossible.
Això negat, vivia.
Sóc fill d’un altre món
on estimàvem sempre.
Si els arbres van creixent
no em cal cap altra terra,
jo visc sense tristesa.
Ningú no pot dir mai
que quan t’escric menteixo.
Sóc sol en el desig
i tot es transmudava
en fulla, pedra i aigua.
Hi ha coses sense nom
perquè no tenen pàtria.
L’inventarem avui
enllà del nostre enyor
i tot serà esperança.
[@more@]
Seguim amb el tema de l’amor, aquell amor que no s’oblida, que ens marca per sempre i que s’ha instal.lat de per vida entre els pensaments de l’etern enamorat. L’enyor i l’amor sempre van de bracet, no poden existir l’un sense l’altre. I vosaltres com ho veieu?
A la unió de dues ànimes lleials
no admeto impediments. L’amor no és amor
si sofreix canvis amb els canvis temporals,
si, mancat de favors, es vincla al desfavor.
Ah, no: l’amor és com el sempre immòbil far
que mira les tempestes i mai no es desfigura.
De cada barca errant és l’estrella polar
d’insondable valor i sondejada altura.
L’amor no és la joguina del temps, ni que l’esclat
de rostre i llavis mori sota la seva falç.
No s’altera l’amor amb la fugacitat,
sinó que sobreviu fins als dies finals.
I si això és un error i em pot ser demostrat,
jo no he escrit mai, ni mai cap home no ha estimat.
[@more@]Avui toca parlar de l’amor universal, aquell que fa sospirar els mortals. Aquell sentiment mancat de gènere i de magnitud: l’essència pura de l’estimació sense cap condició ni data de caducitat.
Més enllà de la platja que s’emmiralla al vent
ha d’haver-hi una pàtria on les ones
del meu enyor es morin quan els somnis
m’hagin abandonat.
Un camí que no va fins a la mort
és només un camí sense sortida.
(Joan Margarit)
[@more@]
Benvinguts al meu bloc!
Us convido a recórrer plegats un llarg camí ple de noves sensacions compartint la vostra companyia enmig d’aquest mar de bytes.
[@more@]
