L’oblit no és fàcil
encara que amenaça
(sublevació contra la imatge
fictícia, que ja no seria).
Pàtina de vidre als ulls
i tota una recança egoista
(si veiessis com la destrucció,
incessant, també pot atrapar-me).
Parets closes, de marbre,
i el crit: no, no és possible.
(Inútils arbres, telèfon mut,
inútils, odiosament, paraules.)
Marta Pessarrodona
[@more@]
Quan les emocions adopten cos de dona apareix el poema, i quan el poema l’adopta una dona, apareixen les emocions…..
L’espill et tempta,
impensat, amb la pura
cançó de l’aigua.
Ara les teves roses
damunt la font s’esfullen.
Rosa Leveroni
[@more@]
Les dones, les grans abscents de la poesia forçades a exercir en la intimitat, en la clandestinitat o fins i romanent desconegudes i d’altres amb pseudònim masculí. Sempre apartades de la cultura, arraconades, infravalorades i reduïdes a la llar. Sort en tenim de les valentes que han sabut anar a contracorrent i han demostrat la seva capacitat i la seva tenacitat.
Un bravo per elles, per les que ho han aconseguit i per les que ho han intentat!!
Jungfraujoch -Suïssa (juliol, 1988)
La posta fou vermella,
Ve el fred desavinent,
Un núvol s’escabella
I entre els estels hi ha el vent
Raja una fonteta
A proa de ma pàtria
Que tothom li dóna
Per nom la Trobada,
Al peu del torrent,
Que brolla tan clara
Que al surtir del raig
Sembla fosa plata.
Buscant la frescosa
Font regalada
A ta dolía vena
Que la set apaga
Acut la pastora
I i la vilatana
Com lo segador
L’anyell i la cabra.
També jo et visito
Amb tanta constància
Que molts dies vinc
Tarda i matinada.
Jacint Verdaguer
[@more@]
Ara que hem començat el mes de l’amor, el mes on es produeix tota sèrie de canvis i transformacions talment el perfil d’una muntanya amb els seus ascensos i descensos emocionals, no hi ha res més bonic i relaxant que parlar precisament d’això, de les muntanyes, aquella natura que aparentment ens sembla immutable però que està dotada d’una vida rica i més llarga que la nostra.
Si no n’heu tingut prou en trobareu més a http://personales.ya.com/muntanya/citacions/cites14.htm
Gràcies a l’ef tots en podrem gaudir més.
|
Jo em donaria a qui em volgués com si ni jo me n’adonés d’aquest donar-me: com si ho fes un jo de mi que m’ignorés. Jo em donaria a qui es donés a canvi meu per sempre més: que res de meu no me’n quedés en el no meu que jo en rebés. Jo em donaria per un bes, per un de sol, pro que besés i del besat em desbesés. Jo em donaria a qui em volgués com si ni jo me n’adonés: com una almoina que se’m fes. |
[@more@]
I tu, a qui et donaries i a canvi de què?
Hi ha tristesa darrera
les paraules, lents carros
en corrua que porten
runa de tu, molt tedi
de tarda de diumenge,
temor de dany. Se’t tanquen
llibres i amics, els llavis
de les coses. Malèvols
aprenents d’homes grisos
t’encalcen per difícils
retorns a Déu. Intentes
amagar-te ben dintre
del teu hivern, on puguis
amb tants records encendre
l’últim foc. Després mires
amb ulls ja buits i penses
a dormir. Però encara,
a les palpentes, vénen
ferida porcellana,
nocturna seda, i trenques,
des d’una aigua profunda,
veus d’oblidats, intacte
vidre vell de paraules.
[@more@]
Estimats blocaires, els assidus, els nous, els que encara esteu per venir, us convido a veure la vida a través dels poemes, a reflexionar sobre el que invoquen, el seu significat ocult o la seva transparència.
Els poemes que proposo només són un punt de partida per a la conversa entre bons amics, una nova visió del que ens envolta.
Els poemes no tenen mai data de caducitat, per tant sempre estaran a l’abast dels vostres ulls per poder rebre la vostra enriquidora opinió.
Us ve de gust fer-hi un passeig?
Violant de Bru
[@more@]
Va ser dit
pels segles dels segles.
On és, doncs la llibertat?
Infatigables connexions
executen el càlcul: haver estat
abans que poma
informació, un u tot sol, un ou.
Un botó.
Prémer-lo, provocar
la perfecció. Engega’m! Sí, faig llum.
Però sols una estona
de gota de mi. L’eternitat
l’acabaran els altres.
[@more@]Tornarem al lloc on érem abans de néixer.
Ara que ja tenim el carnestoltes entre nosaltres, proposo un nou experiment, disfressar un poema que acabo de llegir, canviar-li la cara, el significat, omitint fragments, enllaçant uns altres.
El poema que he escollit és del Ramon, es diu Revival i el podeu veure sencer, intacte abans de la disfressa a l’adreça http://camenablog.blogspot.com.
Espero, Ramon, que no et sàpiga greu, ja saps que m’agraden molt els teus poemes i com que aquestes dates conviden als disbarats, aquí va el meu:
Màscara
per a tu
no em cal.
Atrapar
el teu ull
entre el titànic udol,
no em deixa.
Sortilegi que m’empara
la llibertat,
tutejant el
condemnat
que pugui ressonar en
el meu
país del silenci
que trepitjo.
He estat feliç amb tu
i no hi ha retorn.
[@more@]
Avui desvetllaré un dels meus secrets, l’origen, la llavor de la meva afició poètica, el fet que va provocar que emergís una torrentada d’emocions en forma de poesia. Ho portava a dins però no es manifestava, estava massa absorta amb la ciència. Enguany farà quinze anys. Tenia l’estat d’anim baix, per sota terra, més avall del clavegueram on només hi arribava l’aigua salada, la tristor, el neguit. Algú que em coneixia bé, i més que jo mateixa, em va regalar dos llibres per Sant Jordi per animar-me, no ho havia fet mai i no tenia perquè fer-ho, però ho va fer. Un era d’en Tísner (molt divertit) per fer-me canviat la perspectiva de les coses, suposo. L’altre era una biografia de Marie Curie (una gran científica que va lluitar fins als últims dies per fer el que li agradava més, esudiar i investigar, malgrat totes les privacions que va sofrir). En aquest llibre m’hi va escriure un fragment d’un poema de Francesc Parcerisas que deia així…
Portem la lluita més enllà.
Més enllà
de la mar casolana i fàcil
i les cases fosques de rajola freda.
Més enllà
del ball organitzat amb cobla
i les oficines de parets suades,
de l’autobús somnolent dels matins
i els carrers empedrats de penombra.
Més enllà
del torn nocturn guardant els tramvies
i l’enllustrat de sabates del diumenge,
de la bugada estesa al fum,
i del guix dels jocs a les voreres,
dels papers i fulles arraconats al parc.
[@more@]
La meva reacció immediata va ser continuar el poema (amb el permís d’en Francesc, és clar):
Portem la lluita més enllà
dels carrers tristos i foscos
amb cares estranyes i tenses.
Més enllà
dels moments rutinaris a la feina
i a la llar trobada.
Més enllà
dels bons dies i els adéus
al capvespre.
Més enllà
dels costums adoptats
i les creences transmeses.
Més enllà
de la felicitat emmascarada
amb somriures forçats.
La felicitat no es pot concebre en la sabiduria,
ja que sols és un do de la plena ignorància.
Per això portem la lluita més enllà
de les barreres socials, familiars i ètiques
per poder ser lliures dins d’un món
de falsedat i enveja.
Abril 1997, Violant
Aquell mateix dia també vaig adoptar el meu pseudònim: Violant
Per Sant Fèlix verdeja la plaça
brotant sota el balcó,
les vergues creixen fent una braça,
la soca s’envolta per un gran cordó.
El folre corona la pinya,
als baixos i crosses els queda al damunt.
Dansaires s’enfilen sobre la vinya
ballant sardanes rera el contrapunt.
S’abracen i estimen aquestes manilles
solidant la família que va madurant
amb maons abillats amb negres cotilles
formant tres columnes folrades de carn.
Enfilats els segons, terços i quarts
esperen que les gralles els marquin el pas,
doncs el cep ja no espera, no es pot desmuntar,
per obtenir el seu fruit s’haurà de carregar.
Des dels quints fins als dosos demostren aplom
per garantir la floració i maduració del seu pom
quan l’aixecador inclini de sobte el seu tors
oferint a l’enxaneta col.locar-se al seu dors.
De sobte el silenci la veu ens glaça,
per fi la senyera ja oneja al cim,
esclata la joia de cop a la plaça,
la fita marcada ja l’assaborim.
Caldrà, però, descendir l’apotema
per fer més que sublim el nostre delit.
S’haurà d’esperar a fer la verema
per gaudir amb el nèctar del fruit recollit.
Tremola, sacseja i balanceja
però aguanta l’embat del nou combat.
El cep es desfà de les fulles més tendres
lliscant hàbilment pel seu tronc castigat.
La soca suporta els cops de la tova,
l’ofec, el cansament, el pes i el dolor.
L’últim raïm ja el tenim al cove
completant la verema amb tota l’esplendor.
Ara és la terra la que tremola,
tota la plaça és un esclat:
l’elixir de la vida es dissol a la gola
d’un Sant Fèlix ressuscitat.
No coneixem construcció més celebrada
quan es desfà que quan hom la fa
com aquesta sardana ballada
elaborada amb el most d’un Melilla artesà.
Fem d’aquesta tradició
un senyal d’identitat
que recordi a l’invasor
que cap força de l’estat
podrà arrencar d’aquesta terra
el nostre vi, la nostra llengua, la nostra llibertat.
[@more@]Si fem pinya tots com en els castells potser al final podrem coronar-lo i fer l’aleta amb la nostra senyera, l’única.
