Violant de Bru

EN MANQUEN 43!!!  

El meu amic i estimat Celdoni Fonoll m’ha fet arribar el seu recull de poesia musicada en forma d’antologia, dos CD que recullen 44 dels 150 temes que té enregistrats els quals els ha escollit acuradament i especialment per a aquesta edició única que sortirà ben aviat al mercat. No us deixeu escapar aquest meravellós recull fet amb tanta poesia, música i tant d’amor.

Moltes gràcies Celdoni!

Celdoni Fonoll Antologia 1974-1998 (Picap)

CANÇÓ DE LA VEU QUE ENAMORA

Em ve de lluny

la veu que m’enamora,

que m’embruixa del tot,

de lluny em ve.

I com més lluny,

més la sento a la vora,

més em crida el seu so,

més em reté.

Em ve de prop

la veu que m’enamora,

que em fascina del tot,

de prop em ve.

Com més a prop,

més el meu cos s’arbora,

més, del seu màgic so,

captiu em sé.

Si ve d’enlloc

la veu que m’enamora,

em sedueix del tot,

d’enlloc si ve.

Em ve d’enlloc,

pro m’arriba tothora

i el seu eteri so

tocat em té.

Enlloc i arreu

veu de posta i aurora,

veu de pluja i de sol,

veu del terrer.

Dóna’m la veu,

amiga i, per penyora,

jo et donaré el meu cant

i el verb sencer.

Celdoni Fonoll 1998

Tweet

Canviem d’estació i ens programem per afrontar un nou període de retorn a la "normalitat" oficial marcada pel retorn a l’escola, a la feina, a la davallada bursàtil i bancària i la incipient crisi que se’ns acosta. Estiguem preparats per afrontar-la ja que va per llarg. Aquesta no serà una qualsevol cambra de tardor. 

CAMBRA DE LA TARDOR

La persiana, no del tot tancada, com

un esglai que es reté de caure a terra,

no ens separa de l’aire. Mira, s’obren

trenta-set horitzons rectes i prims,

però el cor els oblida. Sense enyor

se’ns va morint la llum, que era color

de mel, i ara és color d’olor de poma.

Que lent el món, que lent el món, que lenta

la pena per les hores que se’n van

de pressa. Digues, te’n recordaràs

d’aquesta cambra?

…

Que lentes

les fulles roges de les veus, que incertes

quan vénen a colgar-nos. Adormides,

les fulles dels meus besos van colgant

els recers del teu cos, i mentre oblides

les fulles altes de l’estiu, els dies

oberts i sense besos, ben al fons

el cos recorda: encara

tens la pell mig del sol, mig de la lluna.

Gabriel Ferrater

Tweet

Any rera any celebrem la diada penjant la senyera al valcó amb el sentiment i la voluntat de que algun dia tinguem el nostre PROPI ESTAT CATALÀ. Som una nació que sempre ha rebut de totes bandes degut a la nostra posició geogràfica estratègica, als nostres recursoso naturals i al nostre seny i rauxa català. Un seny que es va diluïnt a mesura que rebem ràfegues d’immigrants, cops de falç d’altres regions properes, exprimint cada llàgrima catalana per regar d’altres camps castellans.

Un cop més ens adonem que som una nació oprimida econòmicament i el nostre govern no ha estat capaç de manllevar el greuge infringit. Pensem-hi avui i cada dia i actuem plegats per fer forta la nostra nació: CATALUNYA.

ROMANÇ MESCLAT (fragments)

Arribà, en fi, per sos concertats passos,

l’esperat dijous llarder,

i al saló els concurrents junts nos trobàrem

a penes vespre se féu.

L’acostumat donaren agasajo,

que es donà als vespres primers,

que no era bo per dar-se cada dia

un berenar per refresc.

Sent despatxat tothom, se replegaren

les xícares i platets

quan se plantà al saló la cantoria

amb sos acompanyaments;

A duo se cantà sola una cobla,

de dins luego isqué un parell

que duia per insígnia o per divisa

en cap i braç un floc verd.

Francesc Tagell (final segle XVII-Barcelona, 1767)

Tweet

Aquestes vacances vaig visitar la casa on va néixer un dels poetes més importants de França del segle XVI, la Possonnière, la llar d’un poeta terriblement enamorat de les dames, d’algunes, sobretot de la primera, Cassandre amb la qual no s’hi casà ja que ell havia entrat a l’església a l’edat dels 19 anys. Intento imaginar-me el sofriment que patí arran d’aquest gran amor platònic i primerenc, ella tan sols tenia 15 anys. Li seguiren la Marie, l’Astrée i l’Hélène, oferint tota una declaració d’amor a les dones de manera incondicional i plena. Eren amors prohibits, era el poeta de la reialesa, fou el gran poeta de l’amor: Pierre de Ronsard, nascut l’11 de setembre de 1524.

Aquest 11 de setembre només vull parlar d’amor, d’amors prohibits.

AMOURS DE CASSANDRE

Si mille oeillets, si mille lis j’embrasse,

Entortillant mes bras tout à l’entour,

Plus fort qu’un cep, qui d’un amoureux tour

La branche aimée en mille plis enlace;

Si le souci ne jaunit plus ma face,

Si le plaisir fait en moi son séjour,

Si j’aime mieux les ombres que le jour,

Songe divin, ce bien vient de ta grâce.

Suivant ton vol je volerais aux cieux.

Mais son portrait qui me trompe les yeux,

Fraude toujours ma joie entre-rompue.

Puis tu me fuis au milieu de mon bien,

Comme un éclair qui se finit en rien,

Ou comme au vent s’évanouit la nue.

Pierre de Ronsard

Tweet

És temps de vacances i com a tal proposo una nova activitat poètica que inclogui la participació de tots els blocaires que vulguin ajudar-me a construir aquest calendari poètic. Es tracta de confeccionar un calendari on cada data correspongui a la data de naixement d’un poeta o poetessa de manera que es pugui completar tots els dies de l’any i així poder gaudir de cada dia amb la poesia d’un poeta diferent. Amb la vostra col·laboració podrem fer el nostre calendari particular. Per adjudicar la data tindrà preferència un poeta o poetessa catalano-parlant però en cas que no se’n trobi cap podran ocupar-lo d’altres poetes d’altres nacionalitats.

Som-hi, doncs! M’ajudareu? Tenim tot l’estiu per fer-lo. Ja queda MOLT POC per completar-lo!!!  

Gràcies ADMIRADOR, DALMAU, JÚLIA, PERE, ANNA, FRANCESC, RAMON, JOAN, JM I JORDI!!!!!!

COMPTE EN RERA: 38 de 366

Sembla que hem topat amb aquest sostre de "38 dies sense poetes", per tant deixaré aquest post obert i actiu perquè pugui anar rebent més suggeriments.

Aprofito per anunciar la creació d’un nou bloc que recollirà aquest calendari on s’inclouran dades personals dels poetes, la seva imatge, enllaços i sobretot algun poema. No descarto que n’inclogui algun de recitat, per tant tots aquells i aquelles que em volgueu ajudar a completar-lo des d’ara sou benvinguts, quants més siguem millor quedarà. S’accepten propostes i noves idees. Us podeu posar en contacte amb mi a través del meu mail: violant@violantdebru.com

De moment només l’he obert per poder-lo anar completant. Tots junts farem el primer calendari poètic en català. Qui s’hi apunta?

http://calendaripoetic.blogspot.com

La meva data de naixement apareixerà quan s’hagi completat TOT el calendari.

GENER (manquen 2)

1  Antoni Tàpies i Barba

2  Josep Espunyes i Esteve

3  Joan Terol i Santana

4

5  Jordi Botella

6  Llorenç Moyà Gilabert de la Portella

7  Felícia Fusté Viladecans/ Teodor Llorente 

8  Nel.lo Navarro  

9  Josep Marí / Biel Mesquida  

10  Marià Villangómez Romaguera

11  Albert Mestres / Iban Leon Llop

12  Fèlix Cucurull Tey

13  Josep Pedrals  

14  Angels Gregori 

15  Antoni Ribera Jordà / Josep Esplugas Bator 

16  Xavier Macià

17  Juli Micolau Burgués

18  Jordi Cussà i Balaguer  

19  Joan Brossa

20  Ramón Xirau i Subias / Josefa Contijoch Pratdesaba / Perejaume 

21

22  Narcís Comadira / Pere Joan Martorell Castelló / Ricard Martínez i Pinyol 

23  Mireia Lleó i Bertran / Andreu Vidal Sastre

24  Francesc Prat i Figueres

25  Lluís Solà Sala / Joan-Carles González Pujalte / Jordi Valls i Pozo 

26  Àngel Ruiz Pablo 

27  Joan Maragall i Noble 

28  Josep Vicenç Foix / Daniel Nomen i Recio

29  Antoni Fornes Gomiz

30  Oleguer Huguet Ferré

31  Anna Aguilar-Amat / Salvador Jàfer Sanxis 

FEBRER (manquen 4)

1  Montserrat Abelló / Francesc Burguet i Ardiaca

2  Albert Ràfols Casamada

3  Rosa Fabregat 

4  Núria Esponellà Puiggermanal/ Ovidi Montllor 

5  Lluís Marcó Dachs

6   Jesús Massip Fonollosa / Josep-Francesc Delgado Mercader

7  Miquel Bauçà i Roselló / Joan Brau Sabchis

8  Joan Mas Bauzà

9  Josep Carner 

10

11  Joan Castells Casas

12  Jordi Pàmias Grau  / Manel García i Grau

13  Joan Sunyol i Genis

14  Assumpta Gonzàlez i Cubertorn

15  Vinyet Panyella

16  Pere Casaldàliga i Pla 

17  Miquel Bezares

18  Joan-Elies Adell

19  Josep Igual Febrer / Joan Fortuny Boladeras

20 

21  Antoni Prats i Gràcia / Pere Ribot Sunyer 

22

23

24  Josep Civit i Mateu

25  Elisa Riera Capcevila

26  P. Jordi M. Bou i Simó  / Joan-Vicent Clar

27  Peppina Carboni Deiana

28  Jaume Mateu i Martí / Valerià Pujol Bosch

29  Josep Mª Folch i Torres  

MARÇ (manquen 2)

1  Júlia Zabala Tomás

2  Artur Bladé Desumvila 

3  Fina Anglés Soronellas

4  Laia Noguera Clofent  / Josep-Lluis Roda i Balaguer

5  Josep Mª Sagarra i Castellarnau

6  Sebastià Alzamora / Pere Rosselló Bover

7  Gerard Vergés

8  Josep Lluís Roig / Josep M. Serra Janer / Josep Pla 

9  Enric Casassas Figueras / M. Angels Anglada

10  Miquel Costa i Llobera / M. Josep Escrivà i Vidal  

11  Jordi Sala Franc

12  M. Rosa Font i Massot / Francesc Puigcarbó 

13  Teresa Costa-Gramunt  

14  Margarita Colom Casellas / Eulàlia Valeri Ferret

15  Jaume Subirana Ortin 

16  Josep Romeu i Figueras / Sadurní Tubau Pasqual

17  Joan Manresa

18  Lluis Busquets i Grabulosa

19  Miquel Martí i Pol / Celdoni Fonoll / Jordi Llavina / Antoni Pascual Bou 

20  Miquel Desclot / Alicia Tello i García

21  Montserrat Creixell i Tomàs / Oriol Izquierdo / Joan Corominas 

22  Joan Graell i Piqué / Antoni Correig Massó / Hèctor B. Moret 

23  Antoni Massanell Esclassans

24  Jaume Pont Ibañez / Gabriel Planella Domènech 

25 

26  Amadeu Vidal Bonafort

27  Carles Torner / Ramon Dachs

28  Joan Antoni Cerrato Rosselló

29 Antoni Mateu Biosca

30  Josep M. Sala Valldaura 

31 

ABRIL (manca 1)

1  Rosa Leveroni / Manuel de Pedrolo 

2  Miquel de Palol Muntanyola

3  Miquel Gayà Sitjar

4  Isidor Marí i Mayans

5  Joan Gari Clofent

6  Jaume Medina

7  Miquel Martínez Sàez / Manuel Tort Martí 

8  Glòria Fandos Gracia / Joan Teixidor i Comes

9  Miquel Oliver Bauçà

10  Ricard Garcia López

11  Estanislau Torres i Mestres

12  Ester Xargay Melero

13  Xavier Amorós Corbella

14  Valentí Puig

15  Laureà Dalmau Pla 

16  M. Carmen Rovira Ros

17  Gerard Horta Calleja

18  Josep-Fèlix Escudero Pitarch / Manel Rodriguez Castelló

19  Marc Granell    

20  Quima Jaume

21  Josep Palau i Fabre

22  Martha Masllorens i Escubós

23  Josep Antoni Fluixà Vivas

24  Júlia Costa Coderch

25  Alvar Valls Oliva / Wenceslau Ventura Climent 

26  Andreu Morell Marco / Francesc Garriga Barata

27  Sebastià Bennassar Llobera / Maria del Mar Bonet 

28  Guillem Cabrer Borràs

29  Miquel-Angel Riera Nadal / Pasqual Mas i Usó

30

MAIG (manquen 3)

1

2 Joan Porcar

3  Lluis Soler i Realp / Alexandre de Riquer Ynglada

4  Eudald Puig / Ernest Corrall Coll Del Ram /Manuel Milà i Fontanals 

5  Miquel Cardell

6  Àngel Guimerà

7  Jaume Pérez i Montaner / Jordi Parramon i Blasco

8  Albert Calls i Xart

9  Jaume Oliver Ferrà 

10  Vicent Escrivà Peirò

11  Joan Margarit / Olga Xirinachs / Esther Martínez-Pastor / Salvador Dalí 

12  Josep Ferrer Bujons/ Roser Matheu i Sadó 

13  Xavier Miquel i Padró

14  Ramon Farrés Puntí /  Maria Beneyto Cuñat

15  

16  Joan Salvat-Papasseit / Estanislau Boada Montagut / Marian Aguiló 

17  Pompili Avellaneda i Camins

18

19  Antoni Canu

20  Ponç Pons Gimènez  / Gaspar Jaén i Urban/ Gabriel Ferrater i Soler 

21  Vicent Alonso / Manel Queralt i Utrilla

22  Joaquim Sala Sanahuja 

23  Josep M. Llompart de la Peña / Alexandre Navarro i Tomàs

24  M. Teresa Bertran i Rosell

25  Carles Miralles

26  M. Assumpció Roig Pujol / Jordi Nopca 

27  Lluis Calvo Guardiola

28  Jordi Jové Lamenca

29  Maria Oleart Font / Jaume Vidal Alcover 

30  Jacint Verdaguer / Josep Piera

31  Fanny Urpina Funtanet

JUNY (manquen 4)

1  Emili Rodríguez i Bernabeu / Jordi Domènech Soteras

2  Ramon Guillem Alapont

3

4  Francesc López Barrio / Montserrat Manent i Rodon

5  Gumersind Riera Sans 

6  Marcel Riera Bou

7  Miquel Bota Totxo

8  Josep Albertí Morey

9  Octavi Franc  / Jaume Santandreu i Sureda / Tomàs Vilaroya 

10  Damià Huguet Roig

11  Josep-Manuel Calleja García

12  Andreu-Avel.li Artis i Tomàs (Sempronio)

13  Quim Daví

14

15  Josep-Ramon Bach

16  Ramon Bech Taberner

17  David Castillo Buïls / Marisol Gonzàlez Felip

18  Francesc Josep Rodrigo Segura

19  Joan Navarro Tercero  

20  Agustí Pons Mir 

21  Joan Argenté i Artigal

22  Pere Gimferrer i Torrens

23

24  Miquel Mas Ferrà

25  Anton Carrera Busquets  / Josep de Calassanç Ubasart Teixidor

26  Manel Joan i Arinyó

27  Jordi Cervera i Nogués

28  Ramon Grabolosa Puigredon 

29

30  Lola Casas i Peña

JULIOL (manquen 4)

1  Joana Raspall / Lluis Gassó i Carbonell

2  Núria Albó

3  Joan Vinyoli

4  Antoni Puigvert Romaguera

5  Jordi Cots Moner

6  Clementia Arderiu i Voltas

7  Marc Romera

8

9  Antoni Clapés i Flaqué / Hilari de Cara Casaleiz / Josep Vallverdú Aixalà 

10  Salvador Espriu / Joan Perelló Guinard  

11  Sergi Jover i Rejsek

12  Angel Terron

13  Antoni Cardona Bonet / Josep Gual Lloberes

14  Vicenç Altaió Morral / Ramon Guitó i Pons

15

16  Pere Rovira Planas

17  Miquel de Renzi de la Fuente

18  Dolors Miquel Abellà

19

20

21  Ernest Farrés Junyent

22  Dolors Font i Muñoz

23  Marta Pascual Llorens / Pere Fons Vilardell

24  Lluis Alpera

25  Josep Lladó Pascual / Xulio-Ricardo Trigo

26  Joan Reventós Carner

27  Vicent Pons Fornés / Montserrat Carol

28  Josep Porcar Museros  

29  Jaume Pomar Llambias / Santiago Bru i Vidal

30  Enric-Vicent Sòria Parra

31  Joan-Josep Camacho Grau / Joaquim Rubió i Ors 

AGOST  (manquen 4)

1  Felip Cid Rafael  

2  Manel Forcano

3  Ricard Creus i Marzo / Herminia Mas Marssenyac

4

5  Albert Hernàndez i Xulvi

6  Maria Aurèlia Capmany / Joan Llongueras 

7  Concepció Gonzàlez Maluquer / Antoni Gòmez Giménez

8  Carme Raichs Padullés / Miquel Tuneu 

9  Josep-Lluis Burguera Sarró

10  Josep Planaspachs

11  Joan Duran i Ferrer 

12  Montserrat Altarriba Vilarasau

13  Joan-Francesc Lopez Casasnovas / Bartomeu Rosselló-Pòrcel 

14  Melcion Mateu i Adover  

15  Isidre Martínez Marzo / Josep Gouzy i Anrich

16

17  Manel Marí 

18  Francesc Valls Calzada

19  Lluis Serrahima Villavecchia / Josep Punsola i Vallespí 

20  Victor Gayà

21 

22  Llorenç Soldevila Balart

23  Adam Manyé Sardà 

24  Xavier Farrè Vidal/ Josep Lluís Pons i Gallarza 

25

26  Jaume Mesquida Sansó

27  Rafael Vallbona i Sallent

28  Josep Ballester Roca / Montserrat Vayreda Trullol 

29  Jaume Rosselló i Mir  

30  Màrius Torres i Pereña / Xavier Renau i Manén / Jaume Bofill Matas (Guerau de Liost) 

31  Joan Casas i Fuster  

SETEMBRE  (manquen 3)

1  Albert García i Hernàndez / Josep M. Marlés i Bacardit/ Santi Borrell 

2  Jordi Sarsanedas i Vives / Vicent Andrés Estellés  

3  Susanna Rafat  / Joan-Baptista Campos Cruanyes

4  Bel Bosch i Bagué

5  Lluís Permanyer Lladós

6  Lluis Freixas Mascort 

7

8   Frederic Mistral

9  Antoni Vidal Ferrando 

10  Feliu Formosa

11 Cateria Albert / Anna-Maria Ticoulat i Coll

12  Alexandre Susanna Nadal 

13  Gabriel Mora Herms / Antònia Arbona Santamaria

14  Joan Climent i Pascual

15  Antonina Canyelles Colom   

16 Carles Duarte / Jordi Guardans Cambó 

17  Josep Anton Soldevila Torrella

18  Empar de Lanuza i Hurtado 

19  Alfred Badia i Gabarró  

20  Antoni Marí Muñoz / Miquel Mestre Genovard 

21  Miquel Sànchez i Gonzàlez

22   Antoni Beneyto Maestre

23  Carles Riba / Albert Manent i Segimon 

24  Xavier Bru de Sala

25  

26  Jordi Julià i Garriga / Meritxell Cucurella-Jorba

27  Pilar Cabot i Vila / Jaume Creus i del Castillo 

28  Joan Pons i Marquès 

29  Pere Calders 

30 

OCTUBRE (manquen 4) 

1 

2  Margalida Pons Jaume  / Joan Bellmunt i Figueras / Josep Maria Boix i Selva 

3  M. Carme Guasch Darné

4

5  Toni Giménez i Fajardo 

6  Dolors Bofarull Rull

7  Romà Comamala  

8  Anton Sala Cornadó

9  Tomàs Garcés/ Frederic Soler Pitarra

10  Josefina Vilurbina Font 

11  Manel Ollé Rodriguez

12  Ricard Bonmati Guidonet

13

14  Jordi Alzina Bilbeny 

15  Jaume Huch Camprubi / Joan Llacuna i Carbonell 

16  Maite Insa Gualde

17  Josep M. Murià i Romaní / Rafael Bordoy i Pomar

18

19  Rosa Bonet

20  Jordi Coca Villalonga

21  Ramon Vidal i Pietx / Miquel Colom Mateu

22  Damià Pons Pons

23  David Jou Mirabent / Joan Buixeda Guitián

24  Xavier Bertran

25  Francesc Blancher i Puig 

26  Josep Eritja Novell 

27  Bernat Oliver i Font / August Bover Font 

28  Pau Vadell i Vallbona

29  Apel·les Mestres i Oñós / Aurora Bertrana 

30  Neus Corominas Vilardell

31  Isidre Julià Avellaneda / Climent Forner i Escobet 

NOVEMBRE (complert!)

1  Marià López Lacasa  

2  Anna Dodas

3  Teresa Pascual Soler

4  Antoni Cayrol (Jordi Pere Cerdà) / Bonaventura Carles Aribau 

5  Josep Sebastià Pons 

6  Ricard Ripoll Villanueva / Ramon Puig Climent (Ramon Aladern) 

7  Joan Perucho Gutierrez

8  Agustí Bartra i Lleonart / Joan Ubach (Espock) 

9  Roc Llop i Convalia 

10  Txema Martínez Inflés 

11  Lluis Badia i Torras  

12  Bartomeu Fiol / Vicent Berenguer Micò

13  Maria-Mercè Marçal

14  Josep Planells Bonet / Antoni Ferrer Perales

15  Guillem Rosselló Bujosa

16  Josep Mª Font i Raventós 

17  Rafael Bertran Montserrat / Maria Cabrera 

18  Marta Pessarrodona / Antoni Martínez i Revert 

19  Vicenç Calonge i Gustà

20  Joaquim Horta Massanés 

21  Frederic Alfonso Orfila 

22  Jaume Benavente 

23  Joan Fuster

24  Jacint Sala / Francesc Manunta Baldino 

25  Valentí Gómez i Oliver 

26  Carles Hac Mor

27  Marià Manent i Cisa / Lola Gonzalez Montoliu / Bernard Manciet 

28  Silvia Marina Aresté Vilaplana 

29  Joan Oliver (Pere Quart) 

30  Francesc Parcerisas 

DESEMBRE (manquen 7) 

1 Israel Clarà / Francesc Vallverdú Canes

2  Joan Colomines

3  Seguimon Serrallonga / Anna Montero i Bosch 

4  Miquel Dolç Dolç

5  Joaquim Grifol Puig

6  Salvador Oliva Llinàs

7

8  Emili Maria Boïls i Coniller / Max Roqueta 

9  Cèlia Sànchez-Mústich / Roger Mas 

10  Blai Bonet

11  Manuel Castaño Viella / Joan Bodon / Víctor Balaguer 

12  Ramon Rius i Mosoll

13  Jean Joseph Serra Torres / Jaume Llacuna Poch 

14 

15  Gabriel Guasch Secall

16 

17  Roser Amills Bibiloni

18  Josep Riera Herms

19  Josep M. Tibau i Tarragó

20 

21  Marti Rosselló i Lloveras

22

23 

24  Marc Masdeu / Josep Fontseré Muñoz 

25  Jordi Làrios Aznar

26 

27  Pepita Planas Pardo  

28  Albert Roig / Núria Martínez-Vernis  / Màrius Sampere i Passarell

29  Maria Cabré Roigé  

30  Montserrat Rodés Carbonell / Miquel López Crespí

31  Victor Sunyol

CALENDARI SENSE DATA (poetes els quals se’ls desconeix la data de naixement)

Guillem de Berguedà

Ramon Llull

Ausiàs March 

Tweet

Hi ha tota classe de murs que separen les persones i molts altres lligams que les uneixen indissolublement. La presència física no assegura aquesta unió doncs un fil transparent pot ser més fort que tot un cadenat forjat amb els anys. L’amor, sense anar més lluny està teixit d’aquest fil adimensional capaç de suportar qualsevol tensió que vulgui esquinçar-lo.

Hi ha però, tantes coses que ens separen que fins i tot has alçat un mur de vent, un mur que malgrat tot pot ser travessat per la veu d’un poeta, la veu interior que no sap callar.

OPOSES UN MUR DE VENT

Oposes un mur de vent

al nostre desig d’ocell;

només la veu el travessa.

Tenim un vidre a la sang.

Tu resols la immensitat

amb una sola mirada.

Imaginar-te potser

ja és viure secretament

el goig de la teva idea.

Si es perpetués la veu

podríem dir-te germà

un cop només, i restar

per sempre més en silenci.

Miquel Martí i Pol

Tweet

M’adono que ja havia penjat aquest poema el 3 de febrer del 2006 i com si fos una mena de premonició ha esdevingut més real del que en aquell moment hagués pogut imaginar. Ara només són lletres que parlen d’amor.

LLETRA D’AMOR

M’enyor de tu en el bosc

i en l’ombra de l’església.

Això que sento avui

m’han dit que és impossible.

Això negat, vivia.

Sóc fill d’un altre món

on estimàvem sempre.

Si els arbres van creixent

no em cal cap altra terra,

jo visc sense tristesa.

Ningú no pot dir mai

que quan t’escric menteixo.

Sóc sol en el desig

i tot es transmudava

en fulla, pedra i aigua.

Hi ha coses sense nom

perquè no tenen pàtria.

L’inventarem avui

enllà del nostre enyor

i tot serà esperança.

Joan Teixidor

Tweet

Un amic comú m’ha enviat aquest discurs del Miquel Desclot a favor de la POESIA. Degusteu-ne cada frase amb el respecte i la sensualitat que la poesia es mereix. Una poesia útil i necessària per a la salvació de la nostra essència. 

POESIA ÚTIL I NECESSÀRIA

Miquel Desclot (1995)         

L’estètica moderna ha subratllat sovint que la poesia, com la resta de les arts, no serveix per a res, no és útil, no té cap traducció pragmàtica, i que en això, malgrat tot, hi ha els fonaments de la seva grandesa. Però aquesta afirmació tan asèptica —tan glacialment orgullosa— deu ser veritat només segons allò que entenguem per utilitat. La poesia, en efecte, no sembla pas que, vist com estem avui, hagi servit gaire per canviar el món, per fer la humanitat millor, per soscavar les tiranies, per combatre l’estupidesa i la barbàrie, per ensenyar res o alliçonar ningú, com en moments d’ingenuïtat aguda podem haver pensat, almenys als dies de l’adolescència més inexperta; en aquest temps de pragmatisme exacerbat que ens ha escaigut de viure, la poesia no sembla que serveixi ni perquè cap Virgili es guanyi la vida encensant cap Cèsar August. Com deia el nostre Joan Oliver, la poesia ha esdevingut a hores d’ara, senzillament, la darrera de les arts pobres. En efecte, mentre els pintors i els arquitectes de més èxit han arribat avui dia a pinacles de reconeixement i de poder que no hauria somiat ni Miquelàngel, la veu dels poetes ha quedat ofegada per la xerrameca redundant d’allò que, suposo que irònicament, encara convenim a anomenar els mitjans de comunicació. Avui, la poesia és talment una “espècie” amenaçada d’extinció que necessita defenses —nobilíssimes— com ara la del Premi Nobel Seamus Heaney a la cerimònia de lliurament del premi, a Estocolm, no fa gaires anys. Però jo no crec tampoc que calgui alarmar-se’n excessivament: després del racionalisme més apoètic de la història, els primers poetes romàntics també es van sentir cridats a escriure inflamades defenses de la poesia, que sentien amenaçada, les quals no feien en realitat sinó anunciar una de les grans florides poètiques d’Europa.        

En la meva modesta defensa, jo més aviat voldria capgirar aquesta sensació d’exili de la poesia en un sentit positiu. Perquè em sembla que, després de tot, a la poesia no li haurà fet mal, l’esmentat ostracisme, sinó que més aviat li haurà permès de recobrar una humilitat que potser ja li començava a fer prou falta: la humilitat, en definitiva, d’acceptar per a les seves espatlles la càrrega d’una certa utilitat. Una utilitat que, al capdavall, és la que fa que avui ens puguem reunir tots nosaltres per celebrar alguna cosa més que una festeta folklòrica com tantes se’n fan als nostres pobles i ciutats.        

Ja fa més de quaranta anys, Salvador Espriu respirava per la ferida quan es declarava “cansat de tants de versos que no fan companyia —els admirables versos de savis excel·lents”. Jo, avui, vull invitar-vos a retrobar aquella companyia que la veritable poesia no ha deixat de fer mai: segurament, la més difícil, la més noble de les utilitats imaginables. Deixeu-me provar de mostrar-vos, doncs, que la poesia, com ja volia el venerable Horaci, també pot ser útil, més enllà del ja prou “útil” plaer estètic. 

*        *        *         

En rigor de veritat, no es pot pas dir que la poesia sigui un vidre transparent posat davant l’ànima del poeta, o tan sols un mirall que en reflecteixi les imatges des d’una distància qualsevol; perquè és evident que hi ha poetes —com ara ni més ni menys que Sòfocles o Shakespeare— que donen el millor de si mateixos precisament prestant la veu a d’altres ànimes. Tanmateix, també és cert que, fins i tot —o sobretot— en aquests casos, la veu prestada ens deixa endevinar besllums de la veu profunda de la pròpia ànima del demiürg: perquè totes les veus del poeta no són més que fragments d’una veu original que en definitiva és la veritable veu de la terra. Potser podríem dir, doncs, que la poesia actua més aviat com un prisma, que tal vegada no ens dóna imatges nítides de l’ànima poètica que l’ha engendrada, però que certament ens n’envia rajos de llum que ens permeten d’acostar-nos-hi, si tan sols estem disposats a l’esforç de recompondre’ls en la font de llum original.        

És, doncs, per aquesta qualitat de la poesia que d’una lectura de poemes en podem esperar la companyia d’una ànima que té el rar privilegi de saber transfigurar-se en paraules compartibles. I és per això que a través de la poesia podem seguir els camins individuals d’aprenentatge d’unes persones com nosaltres, que a través de la paraula han deixat constància —directa o indirecta— de les seves solucions al problema fonamental de construir-se una vida que mereixi la qualificació d’humana. I, finalment, doncs, és per aquesta raó que avui us proposo de gosar demanar a la poesia alguna cosa més que gaudi estètic, que per ell mateix —no cal dir— ja seria ben preciós, ben necessari, ben nutritiu i ben satisfactori. 

*        *        *         

Així, doncs, encara que sigui després d’una introducció tan llarga, finalment he arribat al punt central de la meva intervenció. Això és: que la poesia ens pot mostrar, és a dir ensenyar —sense imposar—, lliçons essencials sobre l’únic aprenentatge transcendent de la nostra vida, l’aprenentatge que ningú pot eludir per arribar a la dignitat de ser home o dona. Amb això no vull insinuar de cap manera que la poesia tingui ni una mica de base didàctica. Més aviat crec que si la poesia ens pot ser “útil” és justament perquè no aspira a alliçonar. Quan el gran Goethe, conscient de ser una de les testes més preclares i una de les consciències més esmolades de l’Europa del seu temps, es proposa exercir el seu mestratge com a home d’experiència a través de la seva literatura diguem-ne didàctica —les novel·les de Wilhelm Meister o Les afinitats electives, per exemple—, resulta paradoxalment molt menys convincent, molt menys “útil” per a nosaltres, que no amb la seva poesia lírica o dramàtica. I això, sobretot, per una raó decisiva: perquè l’aprenentatge de la vida humana és estrictament individual, estrictament intransferible. Així com l’aprenentatge de la vida col·lectiva dels pobles és també un procés irrepetible, que no té per què ser útil a d’altres societats fins i tot potser veïnes i semblants.        

Els camins individuals de creixement de l’ànima humana que podem endevinar a través de la poesia no ens ofereixen sinó una solució que sabem d’entrada que no pot ser la nostra, però en canvi ens acreixen la consciència del camí propi que ens cal obrir entre frondes i bardisses atapeïdes.        

A diferència de la poesia, bastida sobre experiències particulars, úniques, irrepetibles, el que pretenen les religions, les filosofies i les ideologies és oferir-nos un sistema de validesa universal, un sistema aixecat sobre una suma d’experiències individuals, convenientment esporgada d’allò que no sigui més o menys comú a totes elles. Tanmateix, la veritat és que qualsevol adopció d’algun d’aquests sistemes de pretensió universal no exhimeix ningú, fet i fet, del seu propi esforç d’aprenentage d’humanitat. El qui cregui que el seu problema d’encaix amb la resta del món es resol amb l’adopció cega d’una religió o d’una ideologia està abocat al fanatisme irracional, a l’integrisme bàrbar. No cal ser un historiador ni viatjar gaire enrere en el temps per retreure’n exemples eloqüents: ¿qui hauria dit que una filosofia d’aparença tan angèlica com l’idealisme alemany podia desembocar en un infern tan diabòlic com el nazisme? ¿Qui hauria sospitat mai que esgrimint la doctrina de Jesús de Natzaret, plena de mansuetud i de comprensió, es podia impulsar una cruel, despietada “cruzada nacional” en ple segle xx? ¿Qui podia imaginar, a priori, que els ensenyaments conciliadors de la Bíblia i de l’Alcorà es poguessin enfrontar en una sanguinària lluita entre Jahvè i Al·là que sembla cada dia més que no hagi de tenir fi? ¿Qui s’hauria afigurat que una revolució que naixia per alliberar els oprimits de totes les Rússies i d’arreu del món es convertiria de seguida en una sòrdida tirania opressora que no hauria d’envejar res a la precedent?        

Les religions, les filosofies i les ideologies ens poden ajudar, és clar, oferint-nos un canemàs de referències i fins potser estalviant-nos marrades i errors greus, però de fet no ens poden resoldre mai el problema fonamental de l’aprenentatge personal, que indefectiblement ens cal recórrer de manera individuada, pas a pas, fins al darrer dia de la nostra vida, per molt que puguem disposar de l’ajuda més o menys eficaç d’aquelles referències.        

El nus d’aquest aprenentatge vital de què fa estona que estic parlant de manera potser massa genèrica és senzillament l’aprenentatge del respecte i, en última instància, de la comprensió. Cada persona humana és un món complex on rebullen caòticament les forces irracionals de l’animalitat i on alhora hi ha, agitada pel remolí, la llavor que li pot permetre de corregir aquell caos i cultivar-lo fins a fer-lo fecund. Les forces de la nostra animalitat natural, sense la contenció de l’instint que les regula en les bèsties, són agressives, avassalladores, expansives. Quan aquestes forces es desborden sense control, l’home és, en efecte, pitjor que un llop per a l’home. Però el que fa que una persona esdevingui humana és justament la lluita que entauli amb el seu propi caos animal, l’esforç que faci per domesticar l’amenaçadora fera egocèntrica que a tots ens rugeix a dins. No sé si cal dir que jo no crec pas que nasquem caòtics per cap culpa original, com vol la tradició agustiniana, sinó senzillament perquè naixem amb una facultat que sembla reservada als humans: la llibertat. És a dir, la llibertat de construir-nos o abandonar-nos. La llibertat de lliurar-nos al caos o ordenar-lo. La llibertat de ser o tan sols ser-hi.        

Ara bé, la nostra fera personal no s’ensinistra amb cap autoflagel·lació inculpatòria, sinó amb l’esforç de sortir de nosaltres mateixos per descobrir l’Altre, aprendre a respectar-lo i, finalment, arribar a comprendre’l. Un Altre que, en definitiva, no és tan sols la persona que tenim al costat, sinó que és tota la resta de l’univers: és el veí del costat, és la nostra mare, és l’arbre que ens fa ombra a la porta de casa, és la pedra que ens fa ensopegar, és l’ocell que canta des del seu amagatall, és el difunt que ens parla des de lluny a través d’una obra salvada de la destrucció, és el cromosoma supernumerari, és l’estrella que sabem a bilions de quilòmetres de nosaltres, és l’infant encara no concebut. Sortir de la nostra carcassa per entrar en l’Altre. Heus aquí el difícil secret. El secret de l’aprenentatge per esdevenir aquesta cosa tan complexa, tan rica, tan fràgil, com és una persona humana: el dificilíssim aprenentatge del respecte, de la comprensió, de la com-passió.        

Doncs bé, mig segle enrere, el poeta mexicà Octavio Paz descrivia precisament aquest procés de sortida d’un mateix per encarnar-se en l’Altre i tornar, més ric del que ha donat, al jo de partida, com l’espurna que inflama la foguera de la poesia. Perquè el poeta, és clar, és un aprenent de persona humana com tots els altres; amb l’única diferència que ell té el rar privilegi —privilegi diví, haurien dit els romàntics— de fer aquest camí individual a través de les paraules comunes de la col·lectivitat.        

És, doncs, per aquesta raó central que la poesia pot presumir de la “utilitat” de fer companyia a tots aquells humans que segueixen el seu propi camí d’aprenentatge, com paral·lelament el segueix el poeta pel seu cantó. La poesia, en efecte, ens educa en la consciència que no hi ha certeses, que ni tan sols és desitjable que n’hi hagi, però que en en el nostre errabundeig entre incerteses podem comptar almenys amb l’estimulant companyia d’altres caminants dotats de veu. 

*        *        *         

Valgui aquesta breu defensa, avui que ens trobem per festejar la concessió d’un premi literari que pot ser decisiu per a qui el rebi (com ho va ser per a mi, trenta-set anys enrere), per recordar que la utilitat de la poesia rarament condueix a la satisfacció de la vanitat ni a l’estímul de la competència. La comprensió de les potencialitats de la poesia ens ensenya que aquesta art pobra posseeix una utilitat molt més elevada que la de qualsevol mena de concurs que ens permeti de guanyar un diner o altre, un reconeixement o altre, una forma d’honor o altra. Valgui per subratllar que el concurs és un joc —els Jocs Florals són això, uns jocs— i que el joc només és la noble manifestació de la joia i de la festa. Que no és pas poc! Valgui, finalment, per recordar que la poesia rarament suporta el concurs.

Tweet

ELEVACIÓ

Per sobre dels estanys, per sobre les valls,

dels cims, dels boscos, dels núvols i dels mars,

enllà del sol i més enllà de l’èter,

enllà dels límits de la volta estelada,

àgil et mous, intel·ligència meva, i,

com un nedador expert entregat a les ones,

solques alegrement la immensitat profunda

amb indicible i mascle voluptuositat.

Vola lluny de les miasmes malaltisses;

vés a purificar-te en l’aire superior,

i beu, com el més pur i divinal licor,

el foc diàfan que emplena espais que lluen.

Darrere els maldecaps i les vastes tristeses

que afeixuguen la tèrbola existència,

feliç aquell que, amb ales de potència,

pot enlairar-se a camps serens i plens de llum;

feliç aquell que un pensament d’alosa

eleva lliurement al cel, de bon matí;

feliç qui plana per la vida i, sense esforç, comprèn

la llengua de les flors i les coses callades!

Charles  Baudelaire (trad. Jordi Llovet)

Tweet

ELEVACIÓ

Per sobre dels estanys, per sobre les valls,

dels cims, dels boscos, dels núvols i dels mars,

enllà del sol i més enllà de l’èter,

enllà dels límits de la volta estelada,

àgil et mous, intel·ligència meva, i,

com un nedador expert entregat a les ones,

solques alegrement la immensitat profunda

amb indicible i mascle voluptuositat.

Vola lluny de les miasmes malaltisses;

vés a purificar-te en l’aire superior,

i beu, com el més pur i divinal licor,

el foc diàfan que emplena espais que lluen.

Darrere els maldecaps i les vastes tristeses

que afeixuguen la tèrbola existència,

feliç aquell que, amb ales de potència,

pot enlairar-se a camps serens i plens de llum;

feliç aquell que un pensament d’alosa

eleva lliurement al cel, de bon matí;

feliç qui plana per la vida i, sense esforç, comprèn

la llengua de les flors i les coses callades!

Charles  Baudelaire (trad. Jordi Llovet)

Tweet