La Violant ha retornat a casa després d'una setmana plena de sensacions visuals i aromàtiques, tot un ventall d'estímuls sensorials que m'han permès copsar la vida, els colors, les formes, les olors, el tacte i el gust que desprenia l'illa de Sicília, una illa plena de misteris, de contrastos, amb una riquesa multicultural i àmplia que abasta des de l'època de les cavernes fins al gòtic català, passant pels temples romans i helènics, corintis i dòrics sota l'atenta mirada de l'Etna que fumant les seves cigarretes diàries enterenyinava la vista de tots els ciutadans i transhumants accidentals, mentre piròmans deshumanitzats anaven encenent guspires de foc per tots els marges que vorejaven les vies i els pocs boscos que encara conserven cap al nord. El sol implacable anava daurant les nostres pells sota els capells improvitzats mentre l'aigua embotellada feia curses de 400 metres a cada gola assedegada.
La màfia no l'he vista directament però el modus vivandi de la majoria (et vigilaven els cotxes a tots els aparcaments gratuïts pel preu mòdic d'un o dos euros) m'ha fet pensar que tots en tenen una mica de captaires i vividors a banda de l'estat deplorable dels edificis en les seves parts exteriors on la brutícia dels carrers, olors desagradables i la negror de les parets els feia encara més tètrics. I no oblidem la conducció temerària sense cap respecte al codi de circulació on la llei del més ràpid s'imposava inevitablement com una cursa d'obstacles. Això sí, el menjar excel.lent, spaghetti, pizzes, antipasta, primo plati, secundo plati i il contorno (l'amanida o les patatinis) on la melanzane i el pomodoro eren els habituals a molts dels plats per acabar amb un espresso o capuccino i llestos.
Un viatge sorprenent i calorós, ric en matisos i desconcertant, un contrast continu en tots els sentits, s'ha de viure i veure. S'hi apunta algú més?
NOTA: algunes fotografies les aniré posant al bloc de ciutadans de Vilafranca acompanyades d'alguns poemes meus més endavant.
http://vilafranca.blocsciutadans.net/violant_de_bru
EL TEMPLE DE LA MORT
Com un poble d'ocells, fills de la llum eterna,
des dels pòrtics del temple d'un déu abandonat,
o cos meu, la meva ànima, sedent de claredat,
guaita enfora, a l'espai on la vida governa,
No pas dins teu, al trist recinte humit i gras
on regna, entre la fosca que glaça les palpebres,
la Mort, la immunda Mort, oferta en els altars
a un culte corromput de runes i tenebres.
La Mort -tots els camins que arriben fins a Déu
passen sota els teus arcs, o portal de misteri.
Ah, qui pogués morir sense agonia, lleu,
cara a la sola llum, a l'esplendor aeri,
Alegre, lliure, net com el vol d'un ocell,
travessant l'arc més alt a frec de capitell!
Màrius Torres
[@more@]
