AMOR ETERN

DAFNIS IRREDUCTIBLE (La Rosa de cristall)

Fa mil, dos mil, fa deu mil anys
que un home i una dona,
com ara som tu i jo,
varen creure de debò
aquests lligams estranys,
aquesta rodona rígida
dels braços abraçats.
Com tu i com jo van viure embriagats
de la verda i tèbia beguda.
Com tu i jo, amb la boca muda
anaven pels camins meravellats
de sentir-se tots dos tan acostats,
de descobrir els camins ingenus,
policromats i esbarzerats,
de Venus.

I ara mateix, a tot arreu del món,
es multiplica aquest acord pregon
de les venes imperatives.
En les palmeres velades de sal,
en els pous de petroli,
i en l'èxtasi tropical,
on fins sembla que fa mal
l'ala de l'ocell que voli,
a tot arreu on el sol
va fabricant la forma i la pintura
entre les flautes de mel i de dol,
la rosa rosa de l'amor supura.

I creiem que som únics tu i jo
davant les innúmeres parelles;
creiem que cap vermell pot tenir el to
de les teves genives vermelles!
I creiem que realment
l'amor d'ahir i d'abans d'ahir
és superat pel nostre amor present.

Creiem en el do diví
de produir a cada besada
una alosa flexible, esbojarrada,
que aviadet ha de morir
perquè una altra reprengui la volada,
amb un cantar més fi,
més ple del vidre líquid de l'albada.

I esguardant els febrosos gondolers
d'aquest canal
de somnis i de lires,
solem pensar-nos que és
el seu amor, amor de manses mires
i espasmes baladrers.
I ells potser diuen de nosaltres dos,
que és feble i nebulós
i adolorit d'artell
el monstre que ha unglejat la nostra pell.
Però ¿què hi fa, si nosaltres creiem
el que creiem i si ningú ens creuria?
Oh, per això ens entotsolem
en la nostra secreta companyia.

Per això aquest miracle
de nostra absurda fe
escloeix l'espectacle!

Oh, quina nosa ens fa l'esguard serè
sota una llum que concreta,
i com és dolça la visió desfeta
d'un món submarí,
gràvid de corrosives meravelles,
d'imatges semifoses.
D'actínies, de madrèpores, d'estrelles,
d'anemones gelatinoses!…
Un món fosforescent dintre la nit;
tot un clima espectral
que lliga el tènue tremolor del llit
amb desmaiades branques de coral…

I amagats de tothom i lluny del port,
crema l'estranya fe com una pira,
mentre, invisible, va olorant la mort
nostra pell que transpira…
Josep Maria de Sagarra (Juny, 1933)

[@more@]

2 comentaris

EL PLAER DE L’INSTANT

Estem immersos en una vida d'estrés constant, d'obligacions i deures, de rutines i conductes repetitives estandaritzades, normes de conducta i perfils predeterminats. Enmig d'aquest encarcarament apareixen petites espurnes espontànies, lluminoses, irisades, destorbadores i felices que ens proporcionen aquest plaer de l'instant. M'enteneu, oi? Què seria d'aquesta vida sense aquests moments de glòria…

El plaer de l'instant no té cap límit

malgrat saber que tot és limitat,

si l'home destrueix divinitat

noció es confon d'allò que és vívid.

I l'instant del plaer no ha de ser vici;

variarà, és clar, segons l'edat,

l'estimarà molt més la humanitat

si aprèn que del moment n'ha de fer ofici.

Es dilata l'instant com un present

indefinit, etern, constant, compacte,

mes s'escampa el plaer en un moment

amb l'escorcoll groller del nostre tacte.

Hem de fer un gran esforç, i de valent,

perquè ens visqui de ple qualsevol acte.

Valentí Gómez i Oliver

[@more@]

4 comentaris

MENTA

Fa calor, ja noto la suor com puja i baixa segons d'on vingui, les hormones semblen desbocades cercant l'èxtasi que les alliberi al torrent sanguini fins arribar al cervell. És clara nit de lluna quasi plena, els pensaments immersos en altres mars, altres mirades meloses que brillen com estels i m'arriben a través d'un amic aquests versos sobre la MENTA que trobo molt adients a la situació creada. Us deixo amb la seva lectura per poder-los assaborir d'un glop o dos. Ai la calor!!! Qui pogués fer un traguet de menta!


L'aire més prim, la menta,
l'aigua del rec, el grill
es cerquen i s'apleguen
en un mateix camí
de fressa compassada,
de silenci tranquil.

Salvador Espriu, "XXVII", Llibre de Sinera

Amo l'aroma d'aquest brot de menta
que duus lligada dintre el teu somrís
fes-me'n penyora        tu, minyona esquerpa
com vela nova que torba el garbí.

Les xicres blanques dels pals del telègraf
si ets a la ruta guarden ton camí;
pel brot de menta cap d'elles pledeja-
pledejarien si em veien sofrir.

Perquè vindria de la boca teva
la posaria al mossec de les dents,
fes-me'n penyora, del teu brot de menta,
jo, per pagar-la,       ja em donaré teu.

Joan Salvat-Papasseit, "Amo l'aroma", La rosa als llavis

De tot mal renta

i la dona acontenta

l'aigua de menta.

Celdoni Fonoll

"La menta, l'amor augmenta."

"La menta, de tot mal renta."

"Menta, dona calenta."

"Si vols que la dona estigui contenta,
dóna-li aigua de menta."

Dites populars

[@more@]

4 comentaris

BRUIXA DE DOL

Diuen que sóc una mica bruixa, no ho negaré, això em ve d'afició, però sempre regalant bons pensaments i bons desitjos, ja que l'energia que envies cap als altres un dia o un altre et torna cap a tu, si no ho creieu feu-ne la prova. Però avui parlem d'una altra bruixeria, la de l'amor sota la lluna, aquest astre que tant em fascina i m'inspira totes les nits, i ahir teníem lluna plena, una lluna que embruixava i segueixo immersa dins de la seva bruixeria i bogeria, l'amor.

BRUIXA DE DOL (fragments)

…

El mag m'espera a frec de l'envelat

i jo arribo amb la bruixa del casal

on visc amb mi, i amb l'ombra del meu mal.

A voltes sense mi, i amb l'ull fadat.

La solitud, l'he duta de bracet

i la passejo per aquests paratges.

Metgia em duu la nit, com un secret:

farina d'alba en amargants beuratges.

¿Quin vell molí moldrà l'hora del dia

en què he trobat suport per al meu braç?

La pastaré amb llevat de melangia.

Però sabré encertar, deserta, un pas

de ball amb mi, i el mag per companyia,

com una barca sola a la badia.

…

Els teus llavis. La fruita. La magrana…

Àngel rebel, tot olor de gingebre.

Atrapa'm pels replecs d'aquesta febre.

Vine amb verdor de pluja. Sargantana

que em fuges pels cabells, sense frontera,

al bat del sol, ales d'ocell nocturn!

Serves per cor la Lluna o bé Saturn

i, als ulls, un tast de boira matinera.

El teu cos mineral. Sal. Vi. Maduixa.

Com una serp, cargola't al meu ventre

i cerca'm, amb verí d'amor, el centre.

Tu seràs un gat negre. Jo una bruixa.

Ens fitarem errants, i en el desvari

la llum, cega, encendrà l'escenari.

Maria-Mercè Marçal

[@more@]

2 comentaris

SENTIMENTS D’UN DIUMENGE

Arran del premi rebut sobre Cartes Romàntiques i amb els diners que em van regalar vaig adquirir entre d'altres llibres un de poesies, una antologia d'una poetessa desconeguda per mi. Va ser un impuls i va ser un encert. He trobat en aquests versos les paraules que tant cercava, les expressions que sintonitzen amb la meva poesia. Seran la meva guia a partir d'ara on voldré veure-m'hi algun dia reflexada formant una simbiosi perfecte, el meu mirall.

Avui em sento com aquest "Camí" que s'ha obert de bat a bat davant els meus ulls de diumenge.

EL CAMÍ (de Josefina Vidal , "El mar inevitable")

Ara camino

per viaranys de somnis i records

mentre es refreda l'acer candent del dolor

i la fragilitat s'endureix.

Demà, retrobaré les petjades

que em tornin al camí

que espera, des de sempre,

el meu impuls de vida.

Em llançaré, com una fletxa,

pel temperat pasatge del meu trànsit,

vers l'horitzó de l'infinit.

[@more@]

4 comentaris

TULIPA VENECIANA

Al Sol de Venècia li ha lliscat una llàgrima en forma de tulipa vermella com la sang que ha fet diana dins del meu cofre. Ara vetllo la fràgil carícia per mor a que es rompi en mil bocins i es dilueixi com les paraules restant oculta a la brossa neuronal. Gelosament la servo lluny d'altres mirades, només la vull per als meus ulls.

"Felice quarantesimo anniversàrio, tua bambina te invia grande bacios virtuales e un tènero abbràccio affettuoso …". (amb quatre dies de retard)

Tanta claror quan ve la nit cremada,
el sarment que rubrica el socarrim,
les tisores al ventre de la fada:
descriure l'esplendor, descriure el crim.

Quan esventren la llum d'una hivernada,
i, al cel esquarterat un nervi prim
pestanyes de corall als núvols bada,
els nostres llavis no diran: –Morim.–

A les golfes la llum no s'enretira,
s'arrapa als vidres la tulipa d'ira,
la llum és un arquet de violí:

en un incendi fet esgarrifança,
el vespre la casaca d'or atansa
a les apoteosis del llumí.

Pere Gimferrer, desembre 1993

La suau poncella
vol ser tulipa groga
i serà dàlia.

La nit s’adorna
amb gasa vaporosa
llençols de boira.

Damunt la taula
mitja lluna vermella
un tall de síndria.

Recorda l’arbre
passades primaveres
mentre s’esfulla.

Meya, maig 2005

Imita la tulipa, pren la copa a la mà
i, al costat d’una noia de llavis carmesins,
beu ben alegrement: el cel blau, tot girant,
d’un cop de vent sobtat se t’endurà d’aquí.

* * *

Entre la fe i la incredulitat: una alenada;
entre certesa i dubte: una alenada.
Sigues feliç en aquesta alenada present en què vius,
car la vida mateixa és aquesta alenada que passa.

Omar Khayyâm

SOLS LA MEMÒRIA
Vull tatuar tants noms a la meva pell,
evocar tantes coses en pensar-vos,
tantes formes, colors, paraules,
tardes de sol ponent,
matinades de plom i vent,
d'aigua lliscant, clapotejant,
mullant la cara alçada al cel,
clavant fiblades de fred i gel.
Vull retenir les imatges,
l'alegria de les vostres veus,
els vostres jocs al jardí i a la plaça,
les bicicletes al gairell, sobre la gespa,
els ciclàmens rebentats de fúcsia,
les tulipes erectes, elegants,
el cel blau…
La teva mà a sobre la meva espatlla…

És possible tornar al lloc de plenitud,
però no ho és tornar-hi en el temps.
Sols ens queda la fràgil memòria.
Josefina Vidal

[@more@]

1 comentari

VENÈCIA

Les roses que un dia tintaven els meus dits, ara reposen al cuixí dels meus ulls esperant el repòs etern de la meva darrera mirada, arrugant la seva pell sedosa fent estries de felicitat que dessagnen els records. La mà que m'oferí el regal de la seva bellesa s'enlaira cap a la mar on els amants sospiren sota els ponts amb el balanceig de les góndoles i l'aroma suau dels seus carrers humits reguen de sensualitat cada segon. Qui pogués acompanyar-lo! Bon viatge!

APUNT DE VENÈCIA
…Silenci de finestrals oberts
a un incert avenir
de portes amagades
arran d'aigua,
"bautta" meravellosa
d'estètica i creació,
decadent i mundana,
que evoquem i esculpim,
en llunyania de temps,
d'espai, de vida.
Visió de la blanca mort
hermètica i somrient,
indefugible i magnètica,
sorgida en esponjar-se
la fràgil matinada
per sobre la llacuna
dels somnis…

Josefina Vidal

[@more@]

Comentaris tancats a VENÈCIA

EL CÀNTIC DELS CÀNTICS

Ara que és època de noces i assolim el nombre màgic 7-07-07 (el meu preferit) se m'ha convidat a un casament d'una cosina meva, la qual m'ha demanat que li llegeixi la lectura durant la cerimònia. Ha estat una grata sorpresa el text que ha escollit, un text misteriós d'autor desconegut o no, que és motiu de moltes suposicions místiques i d'altres més mundanes i sexuals. Es tracta d'un text antic que data de l'època del rei Salomó, n'hi ha que diuen que el va escriure ell i que tracta d'uns amors que va tenir; d'altres apunten que el relat fa referència als dels Déus Isis i Osiris. El fet és que continua el misteri sobre el seu significat i és motiu de moltes divagacions i especulacions.
Així, doncs, la Violant llegirà aquest fragment avui a l'església romànica de Torrelavit amb la presència del seu rector Mossèn Josep Maria Aragonès, que crec que és molt conegut pel seu afer rebel de defensa de la nostra llengua.

Aquí el teniu, ara poseu-li tota la imaginació que tingueu al vostre abast.

Fragment del Càntic dels Càntics
Escolteu, sento la veu del meu estimat! Mireu com ve, trescant per les muntanyes, saltant pels turons. El meu estimat corre com una gasela, com un cèrvol jove. Ja és aquí fora, darrera la paret, mirant per la finestra, espiant per la gelosia.

El meu estimat em diu: "Aixeca't, amiga meva, bonica meva, i vine. Coloma meva, que t'amagues dins les clivelles de la roca, i dins les escletxes dels espadats: deixa'm veure la teva cara, fes-me sentir la teva veu, que la teva veu és dolça i la teva cara, bonica".

El meu estimat és per a mi, i jo per a ell. Ell m'ha dit: "Porta'm com un segell en el cor, com un segell en el braç, que l'amor és inflexible com la mort, la passió és forta com el país dels morts. Els seus dards són fletxes enceses, ardents com les flames. Ni els oceans no són capaços d'apagar l'amor, totes les fonts dels rius no podrien ofegar-lo".

Salomó

[@more@]

2 comentaris

JOANS

Un cop més tenim la revetlla de Sant Joan que ens sobresalta la nit amb els espetecs inesperats i estrepitosos que foraden més d'una orella i rosteixen més de quatre dits. Una nit màgica per excel.lència la qual marca el solstici d'estiu tot i que aquest ja fou el dijous passat a les vuit del vespre i pocs minuts. Deixem, doncs, enrere una primavera que ja em dèia l'horòscop que la recordaria, i tant que la recordaré!!!! Ha estat la meva millor primavera marcada per un seguit d'esdeveniments diferents però entrellaçats i encadenats que m'han portat a l'èxtasi total. Alguns ja els he anat exposant de manera directa, d'altres més sutilment i alguns mai veuran la llum, però el seu efecte sinèrgic m'ha provocat un esclat de llum, emoció i llàgrimes que no es tornaran a repetir en molt de temps. Llàstima que tanta emoció m'ha provocat una baixada de les defenses i algun virus m'ha donat un petit disgust però ja està tot resolt.

Però del què volia parlar era de tots els Joans que conec i que són especials per diferents motius, trets únics que els caracteritzen i que ocupen una part molt destacada del meu cor: tenim un Joan amic de l'adolescència el qual havia perdut i ara acabo de recuperar, una persona que recordo sempre optimista i oberta a la gent sense enveges ni rancúnies, disposat a fer grup i a ajudar (haurà canviat després de tot aquest temps transcorregut?); el segon Joan era un company de l'escola a qui ja vaig conèixer després d'un greu accident que patí jugant amb foc, un noi que va descarregar la seva frutració sobre la meva persona realitzant el que avui en diem bullying suavitzat (encara avui em pregunto per què ho feia?); li segueix un Joan ja més gran amb qui vaig compartir la ciència de primera mà, la lluita contra les adversitats, el recolzament incondicional en els moments de feblesa i una simpatia mútua que no s'ha esborrat en el temps; finalment tenim el Joan poeta, que sense haver-lo conegut mai en persona m'ofereix la seva ajuda per trobar el meu camí poètic tan poc valorat i reservat a una minoria, un amic virtual amb qui m'agradaria compartir un cafè una tarda qualsevol. He conegut d'altres Joans que no voldria desmerèixer però el seu pas ha estat més fugaç i circumstancial.

A tots ells els dedico aquests poemes d'altres poetes que també es deien Joan:

LA VIDA DE SANT JULIÀ I DE SANTA BASILISSA
…
Era ja el temps de la nit arribada
que els nous casats, retrets dins portes closes,
cullen d'amor la fruita desitjada,
quan, en hivern, la molt santa casada
olor sentí de lliris i de roses.
…
Joan Baptista Anyes (1480-1553)
…
Morir i viure voldria,
lo morir per lo que sent,
viure perquè vés la gent
vivint sens ell què faria,
si no hi fos què sentiria
qui sent-hi sent tal dolor,
encara és ací, jo ja l'enyor.

Joan Ferrandis d'Herèdia (1480/85-1549)

ESPARSA
Dos pensaments, ma pensa en tant torbada,
determinar no sé qual d'ells seguesca:
a tots seguir no puc sens no fenesca
per gran dolor ma vida atribolada.
Deixar-los tots és cosa impossible
se puga fer, puix mon poder no hi basta;
tant per igual lo meu voler contrasta
los dos camins, que més no és possible.
Forçat serà divisió d'ells faça,
puix altrament és traure el mal en plaça.

Joan Boscà (1487/92-1542)

Perla graciosa,
estela del dia,
senyora donosa,
qui no us amaria?

Dama de bell grat,
mon bé i mon delit,
l'avís que m'heu dat
no el vos tinc servit.
Amb tal lliçó rosa,
de tanta harmonia,
senyora donosa,
qui no us amaria?

Descans de ma vida,
llum de mes entranyes,
de virtuts fornida,
de gràcies estranyes:
escola abundosa
de sabiduria,
senyora donosa,
qui no us amaria?

Dels meus ulls espill,
port de grans favors,
on les mies dolors
entren sens perill;
on tostemps reposa
esta ànima mia:
senyora donosa
qui no us amaria?

Joan Timoneda (1518/20-1583)

GLOSSA D'ALS FATS COMAN
Pilot expert qui per vent fortunal
perd en la mar rems, veles i timó,
molt prop està de sa perdició,
que, sens ormeig, son saber poc li val;
desconfiat discorre lo mesquí,
seguint los vents on lo volen portar;
així som jo, puix no sé governar:
als fats coman tot quant serà de mi.
…
Joan Pujol (?-1603 ?)

Qui mastega tabaco, llavi brut,
qui sembra del sutil, golilla i pits,
qui amb la mànega es moca o nusos dits,
qui corbata i sombrero omple d'engrut.

qui negres ungles porta i nas pelut,
qui no es muda camisa en suades nits,
qui assoma en punys i colls sos descosits,
qui va en sos penetrals sempre intonsut,

qui per estalvi excusa calçotets,
lo qui parla gangós per mal mocat,
o retrau la moquilla inadvertit,

no atrevesca llegir quant s'ha aquí escrit,
del més baix sia o del més alt estat:
que sols és per curiosos lectors nets.

Joan Bonaventura de Gualbes, el rector de Bellesguard (1643-1714)

COL·LOQUI
…
Jo vull que l'oli
del fruit amarg, com espremuda oliva,
cremi tot en la llàntia que aurioli
dels dos adolescents la imatge viva.
Si la força del geni m'és estranya,
tan gran com ell s'aixeca mon dolor,
i jo puc llavorar l'alta muntanya
per esculpir-hi un monument d'amor.

Joan Alcover (1854-1926)

[@more@]

2 comentaris

SÓC AHIR

Hi ha vegades que els records retornen ben nítids als nostres ulls instal.lant-se al nostre voltant com una il.lusió solidificada que no ens deixa veure la resta de l'horitzó. Esdeveniments que es reviuen un cop i un altre canviant petits detalls per tal d'imaginar un altre desenllaç. Així em trobo aquests dies, amb poques ganes d'expressar res que no pertanyi als meus records, estic absorta amb els meus pensaments que em mantenen lluny de vosaltres. Sabré trobar el camí de retorn?

ARA
Ara que ja de tanta cosa torno…
No em pregunteu, que no sabria dir-vos
per quina brida m'he sentit lligada.
El cor encara vol tornar a gronxar-se
desbocat a les barques de la fira;
i dic que sí, que en mi tot clama d'esma
cap aquella petita esbojarrada.
… I ja no sóc sinó una dona absorta,
amb la veu i amb el riure que s'aturen.

Clementina Arderiu

[@more@]

3 comentaris