Fa cosa de pocs dies un nou visitant blocaire (Sebastià) es va deixar caure pels versos de coneguts seus, segons m'explica, poetes que va conèixer (alguns encara són vius) dels quals en guarda moltes anècdotes i vivències. Com l'envejo, quin privilegi haver-los conegut i quant de misteri s'amaga darrere la seva persona. Ho haurem d'esbrinar. Mentre en trec l'aigua clara, afegeixo un altre poeta que segons ell no podia faltar al meu bloc (el deu conèixer, també!), un poeta nascut l'any 1950 a Capdepera.
LA CICATRIU, 1
Les mans, inabastables, m'han servit;
i els braços, humits de cales, s'han atansat
a la roba esquerpa que em calia
rebutjar d'aquest cos meu
des del cordó umbilical.
Ara -amb un esforç de poc temps
i meticulositat una mica esverada
pel continu miratge dels anys-
em sent, de sobte i sense manies,
disposat i sol, tot sol, jo, a romandre
estàtic i actiu, viu i mort
-però viu mentres pugui-
segons les conveniències de la terra i el mar
-que tot compta en aquest país-,
en què el luxe, fins i tot, és tan diferent
en els esquitxos com en les rapinyades.
Prou, cert i segur -nu-, em trob complicat
fins a la mèdula per vosaltres, per tu, terra;
per estimar i odiar, ja que vull i som capaç
de les dues coses, des d'aquí, per aquest temps,
per aquest transcurs de la Història,
amb majúscula i perillosa,
talment una capsa de serps o un mar de taurons.
Josep Albertí
LA CICATRIU, 9
A l'hora de besar, però, et descobrires:
tenies la boca seca.
Era la soledat que pagava un sou
per morir i no ho aconseguia.
Havies callat tant (callaves encara),
que l'amor es féu de silencis, de gestos
que rossegaven la pols, tènuement amarada
del dolor de cada dia, de la urgència de cada dia.
A poc a poc, la dona et trobava el cos eixut,
amb les paraules que et queien xopes de sang.
I restava ella sola:
tu bleixaves,
animal satisfet.
Josep Albertí
[@more@]
