Violant de Bru

Qui no coneix a l'Isnel i a l'Oleguer, la marassa blocaire i l'infantó més bonic de la nostra blogosfera. Una marassa que irradia una tendresa tan gran que impregna els cors de tots aquells que hem visitat el seu portal, fent que les seves gotes hagin omplert milers de llars goteig a goteig. Per a vosaltres dos, aquí teniu el meu regal de Reis, perquè el disfruteu plegats en el caliu de la vostra llar.
Bon Any Isnel i Oleguer! Un petó ben grooooooooos!

CONVALESCÈNCIA
Remiro estampes de vori
Vora florescències albes.

Mentre desllaço enyorances
Acoloro plomes d'àngel
I pètals de magarida.

Immaculada
Llum, amb tebiors de lliri,
Infon tendresa d'espiga
Als rínxols d'or de l'Infant
Que els meus dits balbs amoixen.
Joan Llacuna

MARE DE TERRA
Mare de terra asseguda mare
Mare de solcs i de tandes furtives
Mar de nits i matinades fredes
Mire el teu rostre patiment i pols
Molt has sofert i molt has de sofrir!
Per nits per murs per solcs indestriables
Mare de pols de patiments i línies.

Amb els genolls terriblement oberts
Amb patiment amb ulls de patiment
Fang esgarrat rostre de terra rostre

Perquè has parit has parit en silenci
Perquè has parit esquinçada de sobte

Et mire els ulls mire els ulls de ceguesa
Amb un amor que mai no sabré dir
Passe les mans pel teu rostre de puny
Passe les mans pel teu rostre de terra
I passe els dits pels teus llavis de música
Mare d'amor i de terror  també. Vicent Andres Estellés

GOTES
Gotes
Degotants
De les parets calcàries
Del meu pit
Gotes de sang
Gotes d'amor
Gotes perdudes de timidesa
Gotes podrides
De por
Gotes de suor
Gotes d'orina
Gotes d'amor
I gotes de plors
Gotes del torrent
Que us ajunteu per fer la mar
Gotes escombres de la passió
Humides de llàgrimes
Però àvides de plors
Gotes de suor
De sang
De plors de pors d'amors formeu un riu
Una infecta barreja de brutícies i
D'immensitats
Un riu
Llarg
Mar oceà
Continent
D'aigua
Riu
Monumental
Purgatiu
Estrany i ple de fang
Immens i estrany
Rabiós i intrigant
Una
Mar
De por
De càstigs
Que engoleixi tots els homes
Dits de bona voluntat.
Jep Gouzy

Recollir la immobilitat. Emmudir la veu.
Com el vaixell que es perd, submís,
Darrere la línia inexistent de l'horitzó,
Trasmudar el sentit del temps, obrir
Un espai aquàtic enmig del cel.
Fins a la nit que mai no es troba
I el tacte no coneix, fins al cor de l'aire.
Allí, on la mort separa i l'amor congrega.

Suspès entre el paper i la distància
Que amaga el pensament,
Es fa més dolç l'oblit.

Tremolen les aigües perdudes de la mar.
Jaume Pont

[@more@]

Tweet

El Dalmau aparegué tot d'una regalant un pom de roses mentre acaronava els meus versos i els vestia amb els seus poemes que amotllava per un impuls sobtat irradiant tendresa, picardia i simpatia, talment si fos un enamorat.
Per a tu, estel rutilant barceloní, aquí tens el meu regal de Reis!! I un petó per cada vers que m'has donat a cada mot, a cada raig.

Mar i desig: esbatanades
Seguretats. Flames del flanc
Golut; encalç de l'esvoranc
Renovellat; febres alades
I batiments de les onades
Enyoradisses; tacte incert
Del límit oscil.lant; expert
Redreç de tu i, seguit, feblesa
Que talla el teu redreç; la fesa
Benignitat i el teu cor ert.
Andreu Maristany

EL COMPROMÍS DEL POETA
Cal que jo faci un poema.
Senyor, quin atzar més trist!
Ni la duquessa d'Angulema
L'hauria mai previst.

La meva musa lleugera
Fuig de mi, en aquest moment.
On és? Potser la tinc darrera
I em mira somrient…

Cap metàfora, cap rima,
Cap esclat de passió…
Ai! I la cita s'aproxima!
Què podria fer jo?

La meva amor és tan fina
Com una fulla de rosa,
I es desvaneixerà, beguina,
Si veu que parlo en prosa.

Val més que no sigui explícit
I, silenciós com la molsa,
Segui al seu costat i, sol.lícit,
Li besi el peu i el colze.
Màrius Torres

PANORÀMICA
Al coure arroentat, quina ditada!
La cera és alta, i la duresa brilla;
El cel immens està segur, lligada
La foguera amb la forca i la forquilla
De serradells i serres; l'ombra, filla
De filla, estén a terra la foguera,
I sé que puc negar-vos per primera
Volta que una balena esdevé una illa.

Rutilen les onades, però enganya
L'aigua immòbil de l'ona que rutila;
Veig la garrafa gran de la muntanya;
Tot és aquí de la mateixa argila;
Torçant i enroscant fruits de color lila
Demana un terme el mur a la carena
-bandera de trident que el cel ofrena
als ciutadans de baix passant en fila.

Potser creixent, potser minvant, oneja,
Oneja sobre els ecos de la plaça.
Neix de l'enveja el so i mor de l'enveja
-treball i mar dels càntirs, no va escassa
de gota en gota. Ah! Madura massa
fruita? Sento ben clar que la fortuna
no porta vinculada aquesta lluna,
immòbil com estic a la terrassa.
Joan Brossa

[@more@]

Tweet

La nostra poetessa Júlia Costa, escriptora imparable, amiga blocaire a totes hores, mestra vocacional, observadora nata, crítica incisiva, i tot un ventall d'adjectius qualificatius que només en dirien festes, aquesta és la nostra Júlia, la pacificadora, la que uneix cultures enlloc de disgregar-les, un exemple de la pau que molt bé ha representat al nostre pessebre. Per a tu dedico aquests versos en un dia tan especial, el dia de les il.lusions, la nit de Reis.
Bon any i bons Reis, Júlia!!! 

CAPTIVITAT
M'he fet captiu pel goig de l'alt voler
-no de la carn, ni de la sang, ni el dol.
Vull ésser rosinyol que canta i vol
El vol que llanci a l'aire de Jahvè.

L'espai em manca, perquè massa ple
Tinc l'esperit i el vol de rossinyol.
-Atura't -diu l'Amat-, no et cremi el Sol!
-Volo -li canto- amb ales de la Fe

plenes del pol.len dels vergers d'enyor
i de la Rosa que et donà caliu.
-Per Ella és que respiro, ocell sonor.

-I jo, per Ella, sóc de Tu captiu.
Oh niu de delectances! No l'oïu,
El parrupeig dolcíssim de l'amor?
Pere Ribot

Una boca i un bes que mai s'acaba.
Un record que esdevé al.lucinant.
La rosa, de tan blanca es torna roja.
El rossinyol no sap sinó cantar.
Rosa Leveroni

POEMA D'IL.LUSIÓ
Quan vingui aquell dia
Seré tan feliç com el dia que vàreig gronxar-me en Tu
En el núvol blau cel dels Teus somnis.
En el nostre núvol que s'havia evadit del món
A plena nit
Deixant un ròssec d'estels
Que feien més infantil el cel de Nadal.

Partíem
I llançàrem, resplendents, les bales de cristall
Dels nostres jocs infants
Que restaren suspeses en l'atzur
Perquè tenien ales com la meva il.lusió.
El món giravoltava darrera nostre, en follia…
I nosaltres -tan sols!-
Ens en riguérem d'aquell giravoltar tan foll
I d'aquells que giravoltaven fins al desvari i a la febre…
D'aquells que no es podien evadir com Tu i com jo
Perquè mai no havien tingut ales
Per enfilar-se en un deliri de somni.

Ara m'adeleiteria novament
Que gronxessis el meu record en els Teus somnis de nit,
Dalt del trapezi del Teu fantasiar.
Ara el Teu somni seria daurat
Com les Teves canrs daurades d'estiu
Que les neus de l'hivern faran acolorir de rosa…
I m'adelitaria que em gronxessis en el Teu son
Perquè així el meu record reposaria ben a la vora
Del Teu caparró d'infant
Amb un aire prim de distàncies
Fins a la seda dels Teus cabells…
I seria feliç fins aquell dia
Que tots dos resplendirem d'una mateixa il.lusió
I les nostres ales ens duran lluny del món
Que giravolta en follia…
Aleshores que tindrem un sol horitzó
Davant del nostre mirar…
Que quan vingui aquell dia…
Josep Janés i Olivé

Fes-me la vida transparent
Com els teus ulls, torna ben pura
La meva mà, i al pensament
Duu-m'hi la pau. Altra ventura

No vull sinó la de seguir
L'estela blanca que naixia
Dels teus camins. I no llanguir
Per ser mirall d'uns ulls. Voldria

Ser com un riu oblidadís
Que es lliura al mar, les aigües pures
De tota imatge, amb un anhel

De blau. I ser, llavors, feliç
De viure lluny d'amors obscures,
Amb l'esperança dl teu cel.
Josep Janés i Olivé

L'ull migpartit per l'espasa marina
Plora la llarga platja el negre, eixut sorral.

-Tu ja saps on jo sóc, a quina fosca cala
al peu dels espadats; al cel, al cel els pins.

-Que lluny,
que lluny, la boira, nit, la boira!

Esquelet del dolor, estesa, nua plana
Fora del temps mortal on brolla l'esperança.
Jordi Sarsanedas

Les barques trenquen
Un castell de silencis
En caure la nit.
Geometria d'ametllers,
Garrofers i vinyes s'és trencada.

Amb un esclat de llum
Es perd el dia.
Demà una vida d'inèrcia
Tornarà a engegar
Homes i paraules de fira.

Ara el vol d'un ocell pot torbar
El suau misteri dels carrers
Que vénen de Dalt Vila.
Són els sols moments d'amor
Als polsosos camins dels dies.
Francesc Parcerisas

[@more@]

Tweet

Ai l'Andreu!! Aquell "noi" tan reflexiu, esquíu, filosòfic, introvertit, generós, solidari, que destil.la paraules amb una delicadesa tan extrema que enamora des del primer fragment. Quin rei millor per al nostre pessebre!!!
Demà que és el seu gran dia, regalarà les seves millors paraules als seus convilatans més menuts!
Que tinguis un Bon Any Andreu i que els teus mots arribin més "aMUNT" de la teva vila.
Rep aquesta humil ofrena com a gratitud pel teu regal al meu portal.

RAPSÒDIA  D'ARNAU
…
Encar no saps si la puixança
És el gran rem que se t'endú.
Encar no saps si l'esperança
Et lliga un.

Esquitxat d'ombra vagareges
Pel món obert.
En l'enyorança tu et rabeges,
Mig adormit i mig despert.

Ta voluntat s'aixeca immensa
I et fa ser el rei de cada gest;
Vas de l'atac a la defensa,
Embriac d'Est.

Fa molt de temps que estàs en guerra,
Fa molt de temps que vas ferit.
Encar no saps si vols ser terra
O ser esperit.
Agustí Bartra

MADRIGAL
A l'ombra morta del vaixell, les llances.
Com la lluna que mou desertes ones,
La claror dels esculls. L'escut d'un rei,
Torres enllà, boscos enllà, penjat
De les branques d'un arbre. Així la mort:
Al celler fosc, soroll daurat de robes.
La sang és l'aigu de l'espasa. Crits
Del minotaure etern, tot sang i fum!
Com el navili, de la fusta eixuta
O la corcada fusta, el cel es vincla
I és l'altre cel, amb draps d'argenteria.
Llances eternes, pàl.lida fornal.
Qui sap on va, perdut, de tants navilis
El foc etern? Qui sap, qui sap les llances?
Qui sap la ruta del desig? Passaven
Com els estels que el vent fosc foragita,
Obscurs espais enllà, blanques. Les ungles
Amb l'anell blau del meu desig, foc pàl.lid
Damunt els cossos, les espatlles nues,
Teatre obert i obscur de les ferides,
La carn encesa, l'or, els jorns perduts.
Un cos de dona, uns ulls de dona, a l'aigua,
Llis com l'espasa, fi, ferm, argentat,
Blanc segell de les nits! El pou coneix
La claror d'aquest ferro que ara crema?
I si fos la tenebra l'altre espai?
Qui la podria obrir? Quines espases
O llances vives amb llum de ponent?
El cel és tot un cos, i quina llança
Podria obrir aquest cos? I ets ara, meva,
El fonament de Taure i Orió,
Sostrada oberta, ulls foscos, la crinera,
Columna closa! El dia: un foc de cendres.
Pere Gimferrer

POSSEÏT
I tu no fas altra cosa que fugir,
Tocar el cim,
Fugir cap a l'erm domini
On tots els daus estan marcats,
Mentre la meva carn ignora
Les contrades d'aquesta nova terra
A l'esguard de la nàusea dels vents.
Com dir-te
Que només et sagna
La ferida
Quan els meus ulls no hi veuen.
Com fer-te entendre,
Dolç hoste de la nit,
L'aspra cremor de somnis i paraules
Encallades al sol renegrit
De la meva llengua,
Els verds estius
Ara glaçats als llucs de les pomeres.

Sobre la teva boca, la mva boca.

Tene els teus llavis
L'estranya fulgor
De les altures.
Jaume Pont

[@more@]

Tweet

La petita su* té el cor de poeta que rebossa de sensibilitat, de música i d'emocions petites que fan de la vida un petit miracle cada dia. Aquells petits detalls que t'emocionen per si sols. Aquest és el teu regal poètic, lluna que il.lumina els blocs quan cau la nit.
Bon Any su*!!!

LLUNA PLENA
Oh Lluna!, dama de la nit, amiga
De l'ànima que et mira somrient,
Cenyida tota d'estelada i vent,
Saturn llunyà i el Carro fent quadriga

De somnis… Dolça amiga, àmfora antiga,
Vessa la teva llum de vels d'argent;
Dóna'm llevant de joia, mai ponent.
Sigues llanterna de ma nit, i espiga

De prometences d'un demà serè,
Jo que, d'infant, bastia el meu pessebre
Fet d'innocència i polsims de gebre,

I t'estimava no sabent per què.
Oh filla de la Terra! Que el meu ple
Tombi amb la mort, però sense tenebre!
Pere Ribot

HAIKAIS
Ai las!, aquesta nit
Tan sols trobo en el llit
Claror de lluna.
Rosa Leveroni

TANKAS
Floreix la lluna
En l'ampla flor de lotus
De l'hora blava.
I la casa es perfuma
De la dolçor del capvespre.
Rosa Leveroni

BLUE MOON
Lluny, per camins tremolosos d'infància,
Per nits d'estiu, per terrasses de bars,
T'he retrobat lluna blava perduda.
I tu em segueixes, furtiva, posant
Melangiosos perfums de glicines
A tants records desfocats que apareixen
Sobre pantalles de cines deserts.
Ara caldria que algú toqués l'arpa
O, al vell piano del hall de l'hotel
(negres esmòquings, converses lleugeres,
o bé un refresc al captard, asseguts,
mentre la platja apagada reposa
i casacuú s'ha perdut pel seu mar)
o amb el lament de trompeta de Dylan,
et preguntés lluna blava què tens…

Per la petita finestra ens vigiles
Pàl.lida i trista com sempre. Per què?
Narcís Comadira

[@more@]

Tweet

La Unmei, la blocaire aventurera que li agrada caminar, recórrer món, conèixer gent d'arreu. Una viatgera incansable que només mira endavant, cada cop més lluny. A tu dedico aquests versos perquè t'arribin a Dublin i els comparteixis amb tots els catalans que allí s'hi troben.
Bon any Unmei!!!

CREPUSCLE
La clariana tímida, que plora,
Nostàlgica del dia,
Al mirall de la mar
El batec ha entrevist d'una estrella,
S'ha vestit de vermell, atzur i groc,
De rosa viu,
Per a una breu, gran, irreal festa
Pàl.lida de tristor,
Mentre anuncia la nit.
Francesc Manunta

L'EXCURSIÓ
Digues… Però si et canses… Digues, digues…
Però si et canses… Digues d'aquests horts
Voltats de pedres velles, ennegrides:
Són verds i humits… O bé de la garriga,
Cambuix de carritxeres. (Un dragó!)
Ai, sí, les pedres seques, no t'esmussen?
Digues coses brillants de la muntanya.
(Pujat el coll, veurem la mar claríssima
i gavines, potser, voltant les penyes.)
Digues, però, de la llentrisca, digues
De l'albó sec (fou bell) i el caminoi…
O digues… Sí, qui sap! Què penses? Digues…
Sí, ja: la mar. Digues la mar i el terme
Del camí, tan estret!, i el teu silenci.
Jaume Vidal Alcover

L'ANYELL
No puc descriure aquesta fulla verda
De venes verdes i venes grogues.
La fulla és tot un món
Com el món d'aquest món.
En la fulla de cada clara fulla
Un altre món, i en la fulla fullada de la fulla
Món i més món.
La fulla de la fulla de la fulla.

Verd i verd clar, net, pur breu,
Verd verd.
Verdíssim mar, verdíssim vent,
Focs i naus de vent blaves i verdes

(canten els càntics blaus).

La fulla verda, verda,
Tot un món.
Sí, és clar, però i el temps del temps,
El temps del temps del Temps?

Anyell, el món tot esperit,
Himne de les aigües clares,
Finit, extens, verd, blau.
-Ocell que cau?

Pugen devers el Món dels mons
Les bestioles de la tarda,
Francesc, amic de plantes i del camp.

Canten ocells i mirades decanten
Cap a Tu, fort Anyell,
Quan tot és blanc i blau, blanc i bell.
Ramon Xirau

ARA ET DIRÉ QUÈ VULL
Ara et diré què vull, exactament.
Llevar el barret de l'aurora i llençar-lo
Al foc dels dies alts; que cremi com la neu
A les mans innocents, fronteres del somni.
Destriar formes vanes i sols no prou madurs
I llençar-los al rec que boteix la pluja.
Esfullar margarides i trepitjar sembrats.
Escampar jull per tots els carrers de la vila.
I seure i esperar
Que granin pels camins, o potser entre les roques,
Les noves veus, els nous i temuts torsimanys,
Fins que esclati la llum, el blat sigui madur
I una noia de vent em renti la mirada.
Miquel Martí i Pol

[@more@]

Tweet

En Joan, un poeta que emergeix de les nostres muntanyes, que juga, prova, experimenta i composa uns bells poemes en tots els estils. Un trovador de l'era actual que canta sota el balcó de totes les nimfes que s'acosten al seu portal. Per a tu aquest regal farcit de poesia.
Bon Any Joan!!

Poeta. L'home.
Sóc encar qui vol néixer.
Foc i mesura.
Agustí Bartra

GLOSES MALLORQUINES
No t'enamors, joveneta,
Del canari volador
Que se'n va de branca en branca
Festejant la flor millor.

Mariner l'escolliries
Perquè és bon festejador.
Li riuen als ulls les ones
I té sempre una cançó
Per sospirar a flor de llavi
Entre planys d'acordió.
I sap contes de sirenes
I no sap el que és la por.

Mariner l'escolliries
Si no fos enganyador
I s'aturés a la branca
Del teu braç acollidor.
No fas com l'ocell que passa
Mentre festeja la flor
Sospirant ja per les veles
Que el fan ser més volador!
Rosa Leveroni

Llengua per a l'amor,
Llengua per a la pàtria,
Per a un anhel enllà del Temple,
N regna l'última Puixança;
Llengua que es transfigura
Quan per la seva arrel oculta,
Per la seva flor rara,
La poesia trem o canta;
Llengua que així estimem
I que sabem que també acaba.

La flama lírica s'abranda
-és igual anys o segles-
d'aquesta vida limitada.

Si diem, és que hem de morir.
La poesia enamorada
D'una llengua, és més poesia
Perquè la sap caduca. Passen
Homes i parles, s'estremeix
La poesia així aferrant-se
A una música moridora.

Ah!, més íntima la besada,
Si el vent d'ales
Somou aquesta pobra llengua,
Rica de segles -els passats,
Els que vindran-, però damnada.
Marià Villangómez

LA MÉS PURA VERITAT
Talment un pescador
Que navega entre esculls,
Vaig pel mar amb els ulls
Plens de boira: la por
M'encongeix i no sé,
Vacil.lant com l'onatge,
Si un dia trobaré
La més plena i més pura
Veritat, una platja
Per abordar, segura.
Molt amatent al so
Que ve d'endins -la crida
Del sense nom, el do
Que transforma la vida-,
Seran meves la palma
Dels dolors acceptats,
Les altes claredats,
I una difícil calma?
Josep Maria Boix i Selva

[@more@]

Tweet

Princesa dels mars, sirena de la terra, l'Arare sempre captivant els mariners que naveguen prop del seu mar. Desplega la innocència madura capaç d'estovar tots els cors fent-la propera i dolça, una perla d'aquest lloc.
Per a tu aquest regal mariner pinzellat de poesia.
Bon any Arare!!

ARDIT
Pinzellades de blanc damunt del mar,
Cel transparent i gavines planant
A dintre dels teus ulls, que són miralls
On es perd l'horitzó; grisos i verds
Onejant a les amples cabelleres
Dels olivers vinclats -i és fascinant
Saber del cert que tot plegat és un
Ardit del vent perquè els teus ulls, perduts,
Poguessin seduir el meu cos.
Salvador Oliva

ON HEU ANAT, ESTELS,
EN LA NIT FOSCA?
La nit d'avui és tres vegades fosca
-oh, el cel cobert per tres cintes de blau!,
blau del cel, blau de nit i blau de fosca:
tres gallardets per tres menes de nau.

A l'infinit el meu esguard recolza
-blau de cel, blau de mar, mar fosca blava.
La nit és trista, mes la mar és dolça.
Una sirena al meu costat cantava,
Enyoradissa de no veure estels.
On heu anat, estels, en la nit fosca?
Dintre quin blau us heu ficat, estels?
Al blau cel? Al blau nit? Al blau de fosca?

O més enllà de les blavors dels cels?
On heu anat, on heu anat estels?
Joan Llacuna

Ànima pura, perla
En el pregon del mar.
Qui et veu en el pregon,
Oh perla de silenci?
Quan surts, però, a flor d'aigua,
Ets més ardent que el sol.
I un dia brillaràs entre les mans
Del Diamant de brasa.
Pere Ribot

PENSO EN EL MAR
El mar ens dóna uns volts de companyia,
Ona que mor, escuma, freu, badia;
S'allarga amb l'esguard nostre, és horitzó
Davant la nau, deixant rera el timó;
És terrassa, és el blau amb què s'ofrena,
És moviment, reflex, presència plena.
Mes, pèlag o oceà, també és pregon,
Il.limitat o amb els confins del món,
Absent sense els colors de què es deslliga,
Misteriós per a una faula antiga,
Ignorat amb el nàufrag que s'hi perd,
I amb el gran centre de silenci, incert.
Com l'ànima, té vores, sons, imatges,
I és profund i tancat lluny de les platges.
Té, com la poesia, ones a dir,
I resta mut, al fons, el cor marí.
Marià Villangómez

FLUORESCÈNCIES
Oi, aquelles transparències
De la costa del Corall,
Amb la puresa del cristall,
Substituïdes per mil fluorescències

En la nit hivernal
Quan la lluna, més bonica,
Fa tornar la mar tan rica
D'un riu de llum celestial;

Quan la platja s'asserena
I el lleu oneig, sospir petit,
Canta un mite: el bes ardit
D'un jove a una sirena,

I l'Alguer és l'esposa galana
Que, guardant la dignitat
D'una dama de rara qualitat,
Agraeix, amb gràcia catalana.
Francesc Manunta

[@more@]

Tweet

Quins bessons ben especials aquests caganers, en Ramon, el més poètic i apassionat fins al moll de l'òs, i en Perejoan, tan guerriller i de la ceba com en Carrasclet, polèmic i defensor implacable del nostre territori i la nostra llengua constantment assetjada. Per vosaltres "dos" aquí teniu el meu sentit homenatge en forma de regal:
Bon any i força empenta cada dia!

VELERS D'HIVERN
Cal tenir baluards per la tristesa.
Per exemple poder sentir en la fusta
Damunt del camarot, en la coberta,
Com cau a un port deshabitat la pluja.
La llum de boira matisada i freda
En l'ull de bou ens mira com la lluna
Mentre la mar d'hivern ens balanceja.
L'amor, que no és d'enlloc, pot ser una fuga
Entre iots deserts. Quan ve el retorn
Cal tenir baluards per la tristesa.
Per exemple tu i jo mirant la pluja
Des d'una taula vora la finestra
D'un solitari restaurant marítim:
Dos velers a recer de la tempesta.
Joan Margarit

FINAL DE RECITAL
Enlluernat pels focus
Miro l'obscuritat on sou vosaltres.
Els focus són aquesta il.lusió
De l'ombra on escolteu la claredat
De la meva ceguesa. Tots portem
Un auditori fosc dins de nosaltres
Escoltant en silenci aquesta història
De la seducció sense esperança.
Estimar és ser distant.
L'amor és ser estranger però vosaltres
Sou l'hospitalitat d'aquest silenci
Que m'ha escoltat sabent que intre vostre
He deixat d'existir, que no hauré estat
Més que l'ombra estimada d'algú altre.
Joan Margarit

DÍPTICS DE VIVENTS
Del mar han de salvar-me
Potser un vers, unes clares
Paraules, mentre valguin
Tota la meva vida.
Però temo que sigui
Tan poc preu, que demano
A la fam dels captaires
Una mica d'almoina:
Pregueu per mi, pel somni
Del captiu, per la nostra
Sofrença, pels qui porten
Els senyals de la cendra
I mort al cor i als llavis.
Salvador Espriu

D'aquell far que guspireja
(aparellades les barques)
al tombant de la memòria
ara només en resten
l'erma rosa dels vents
i el silenci dels mapes

i al cor un oceà de naufragis.
Jaume Pont

ALS POETES CATALANS AMICS
Darrera de les naus, com una estela
Que el temps no esborra, com un solc obert
A la sement més noble, fou complert
El destí d'una llengua amb llast i a vela.

Redossada entre roques, ara anhela
Retornar al mateix port, no pas desert,
Oh gallardets i pals on és despert
Un neguit i on un flam es desentela!

El mot illenc duu salabror marina,
Soledat, llum de feixes en saó,
Aires on el pi vola amb la savina,

El goig amb rels d'esforç i de dolor.
Veureu un batec d'ales de gavina
I brins novells de l'íntima llavor.
Marià Villangómez

[@more@]

Tweet

Què us podria dir de la Jaka que no sabeu ja, que li agrada molt llegir, no es vol perdre mai cap activitat cultural, sobretot poètica i literària. És com un huracà imparable que no acaba mai la set d'aprendre, conèixer i viure intensament la llengua catalana en tots els sentits.
Per a tu i la teva companya Katerina, la vaca més multicolor i humana que hi ha a la blogosfera, aquí teniu el vostre regal poètic.
Bon Any companyes!!!

EN COR
Lluna damunt la mar que m'orienta,
Escuma suaument cobrint la penya,
L'ànima et viu sota una vestimenta
Mercurial, ombrívola i ferrenya.

Tens peus ben tornejats, planta valenta,
Ets la gruta més bella que s'ensenya
(delejo per collir aquest brot de menta
sota l'estalactita que em desgrenya).

Què és la mort? La vida, d'on és filla?
Llancem muntanya avall aquestes troques:
Foguera als ulls, i l'ànima senzilla.

Les hores del conflicte tu enderroques;
Balancejant uns troncs, lluna ets que brilla
Als puny del mar que són aquestes roques.
Joan Brossa

Si algun dia, estimada meua, la teua ment
Comença també a bullir davant la lluita
Dels contraris, si veus que els teus cabells
S'emboliquen perillosament amb el meu velam
Mariner i t'esglaia la idea de deixar
La teua Ítaca per sempre, si realment
Tens una gran por de cremar-te amb el foc
I les queixalades de la teua fúria,
I et repeteixes que el seny et valdrà més
Que les sagetes d'or de tots els amants,
Acomiada't almenys d'aquella serp
Que es cria i conviu amb mi indomablement
Enmig d'un canyar de butxaques salvatges,
Acomiada't com et correspon, estimada:
Amb una engolidora i virolada besada d'amor.
Lluís Alpera

EL VIATGE
He retrobat la vida i el respir
De la terra, la deliciosa fuga
De l'abril sota els llibres, vers el rostre
Que redreça el somrís, vers l'esperança
A la deriva d'una veu.

Cal donar al viatger la pau de casa,
L'hora que fou viscuda, tan alegre.
Els anys, però, no tornen.
Joan Perucho

LA VACA CEGA
Encara topo d'esma, sense via,
A l'atzar de pastures i de flaires.
No sé res de la cua que brandava
Lànguidament, segons l'altre poeta.
A la ceguesa estic acostumada,
I, com abans, tinc la peüngla fina
I una frisança em puja per les banyes.
No vaig mai amb les altres, ni em fan falta:
Ajaguda a l'establa tinc verds somnis
I visions antigues de puixances…
Els xiulets dels mandrons ja no m'esveren
I sempre trobo la son de les aigües.
Poblades de membrances tinc les ombres
I sento en els herbeis els vents planyívols.
Sé on he d'esperar. Prop les ginestes.
Hi ha una sentor que fa tremolar l'aire
I un gran bramul que de sobte em detura,
I el meu esquellot calla, i jo contesto,
Amatent, i ell hi torna, amb veu més fosca.
Em ve l'assentiment de les muntanyes.
Fremeix la terra, d'un ràpid redoble,
Ell s'encabrita, enorme cau la tossa,
El llampec m'entra, i sento:<<Oh, Pasífae…>>
Agustí Bartra

MÉS ENLLÀ DELS DÉUS
No pregunto pels somnis
Que engendren déus. Pregunto
Per la terra, per l'aire,
Pel foc, per l'aigua viva,
Per les arrels. Pregunto
Per l'Atzar o per l'Hàlit
Que ens feia somniosos.
Josep Maria Boix i Selva

[@more@]

Tweet