Arxiu de l'autor: violant

Despert sota la llum que cau boirosa com un mar ple de cortines Ensorrat la son que va al seu ritme grata empeny xiscla alça ampolles vetlla i té la clau del pany del port de l’univers vora un llarg … Continua llegint →

Només un arbre, a la vorera, porta el tremolor del mar, i el frec de fulles retorna el benefici de les ones. Les roques mortes en arenes mortes viuen només uns brins d’herba poruga. Mar foll de gris i verd … Continua llegint →

Un somriure no arrela en un desert amarg. Abandoneu les hores allunyades o l’esguard vagabund sota la cendra lleu dels amors que moriren com una boca sagnant a una altra boca, com els rostres a llurs destins, com una vida … Continua llegint →

Tants anys com han passat i tot igual. La línia constant de l’horitzó, la seua llum profunda, aquest tapís solcat d’onades, i l’impenitent desig antic que nia dintre els ulls. I no debades cal que siga així. Són coses sense … Continua llegint →

I tanmateix les flames infernals conegueres. Podries fins i tot dir com són: veritables, amb ganxos punxeguts per esquinçar la carn a trossos, fins a l’os. I en passar pel carrer trobares sofriment, brolls de sang, fuetejades. No ho dubtes … Continua llegint →

Avui ha estat un d’aquells dies que voldria estampar en el meu record; per fi he pogut conèixer el Jordi, veure’l, sentir-lo i adreçar-m’hi breument. Ja feia anys que ho anhelava però l’atzar i les circumstàcies sempre hi posaven pedres … Continua llegint →

Remenant els armaris dels meus pares m’he topat amb un parell de llibres de poesia que contenen l’obra del col.lectiu Ploma Daurada de Vilafranca, uns aficionats i entusiastes de la poesia que frueixen amb les seves creacions. Per tant ja … Continua llegint →

Llengua de foc que s’alça intermitent, com pressentint les flames més voraces, potser buscant el tronc no encès encara, com un recer que estalvia l’incendi (o és el tronc el que engoleix la flama fins al seu cor com un … Continua llegint →

diumenge el gris de la lletra sobre el paper blanc Blava penombra blanca petxina tèbia remor distància freda volen les veus cremor de sol ratlles de gel color del dia batec de goig flames o mots a frec de llavi … Continua llegint →

Ara que tots, en hàbil artifici,fan del llenguatge sensual joguinaon les paraules obren llur oficide vana pirotècnia purpurina,jo vull cantar, com sempre, la tristesade la carn que no té cap esperançad’ésser al món la deu i la deessade la vida … Continua llegint →