Arxiu de l'autor: violant

Amigues i amics blocaires, percebo un cert desànim pre-estiuenc; us manlleven les paraules, fugen i no es troben; també muda la inspiració i l’alegria que tan sàbiament transmeteu i compartiu; apareix la fatiga i l’estrés i s’empilen els deures externs … Continua llegint →

Què saps, dolça amiga de seda,quan l’alba es comença a daurar,què saps de l’ombrívola cleda,del meu insomni humà? El liquen, humit d’ombra blava,ja es deu aclarir vora el niu:però ta cançó m’allunyavala Son -ocell esqiu. No saps la inquieta palpebra,ni … Continua llegint →

Striptease privat.Ornamenta nupcial,sedueix l’estamp. Discret festival,s’embriaga el poeta.Beuratge dels Déus. La corol.la comença a separar-se per la seva base, els pètals queden soldats entre ells per la seva part superior formant un caputxó que al caure, deixa lliures els estamps … Continua llegint →

S’ha fet la llum dins la meva mirada puix la ceguesa, els teus ulls m’han guarit. Ja no em calen miralls ni miratges només gaudir dels teus astres divins. Ells m’han permès ullar a través d’unes portes que menen a … Continua llegint →

ICanto per tu, la Catalunya Mare,del fons d’aquesta sòrdida presó.Com més sòrdida és ella, tu més clarai d’una mena de rar resplendor que només té la rosa de la galtade les verges, al bes del vent més lleui la claror … Continua llegint →

Estimats i estimades blocaires, us proposo un nou experiment (ja sabeu que m’agarada molt de fer-ne amb la poesia) però aquest requerirà de l’ajut de tots vosaltres. M’agradaria que entre tots féssim un poema inspirat en aquesta fotografia que vam … Continua llegint →

Vol de garses damunt l’herba florida, oh primavera! S’apropen les collites dels besos saborosos. Rosa Leveroni [@more@] Continuant amb el meu passeig pel Penedès vaig copsar un camp de blat ple de roselles d’un vermell tan intens talment com si … Continua llegint →

Trèmula llum, olor de vinyes, flabiol d’un rossinyol ardent, que es lamenta i oblida. Casta entre els arbres com una verge adormida, una línia de blats ondula en el pujol. Pur ocell de la nit, que l’estel esgarrifes amb l’ànima … Continua llegint →

Per primer cop hem vist el món. Potser ens l’hem creat en aquesta hora rica de la irreal ciutat? Per tot el cos ens passa, estrany, un formigueig de segles i sentim la fretura de tocar amb la carn nua … Continua llegint →

qui cerca respostes en la foscor de les hores darrera la lluna que solca el camí, destria les brosses que broden l’estora només pel plaer de saber-les gaudir. ulls de poeta, mans de saviesa, gens desmembrats a la cursa del … Continua llegint →