Violant de Bru

Despert sota la llum que cau

boirosa com un mar ple de cortines

Ensorrat

la son que va al seu ritme

grata empeny xiscla alça ampolles

vetlla i té

la clau del pany del port

de l’univers

vora un llarg vidre

deformador entelat amb teranyines

ben enfront

d’una ombra que em segueix

dins un silenci

me cerc i no me trob.

[@more@]

Ja he tornat del meu viatge a les illes més poètiques que he visitat fins el moment. Paradís de mar turquesa que voreja les seves cales rocoses, suaus, poblades i desertes. Un festival dels sentits que m’agradarà tornar a reviure.

De moment us deixo amb un poema d’un poeta menorquí, Ponç Pons (Alaior, 1956).

Si teniu curiositat per veure algunes fotografies del meu viatge les aniré insertant gradualment a un nou bloc on hi publico poemes meus breus de temàtica social i reivindicativa.

http://vilafranca.blocsciutadans.net/violant_de_bru

Tweet

Només un arbre, a la vorera, porta

el tremolor del mar, i el frec de fulles

retorna el benefici de les ones.

Les roques mortes en arenes mortes

viuen només uns brins d’herba poruga.

Mar foll de gris i verd i força d’aire:

trenca cristalls sobre la costa blana!

Aprèn l’ombra llunyana, blava i blanca,

dels núvols plens de vent i pròdigs d’ales.

Només en mi pots créixer més i estendre

més pura sal, més amagada pedra,

i encara retrobar-te en camins foscos

per balenes remotes i algues velles.

Però jo m’he perdut en les planúries

que han oblidat la dansa, el crit de l’aigua

entre alzines i roures, entre llunes

sense rius, sense pous, sense ones altes.

[@more@]

Finalment marxo de vacances, per aquest motiu he volgut posar aquest poema d’en Bartomeu Rosseló-Pòrcel, un poeta illenc que va morir molt jove (Palma, 1913-el Brull, 1938). El meu petit homenatge a les illes que estan essent amenaçades de convertir-se en blocs de ciment.

M’afanyaré a veure si encara sóc a temps de poder contemplar les seves meravelloses cales menorquines.

Fins a la tornada! Una abraçada blocaire per a tots vosaltres i un petó ben gros!!!!!!!

Violant

Tweet

Un somriure no arrela en un desert amarg.

Abandoneu les hores allunyades

o l’esguard vagabund

sota la cendra lleu dels amors que moriren

com una boca sagnant a una altra boca,

com els rostres a llurs destins,

com una vida a una altra vida.

Vers un cel innocent,

vora les mans nocturnament germanes,

l’alba creix i suporta els robins de la sang,

no la trista, sorda esperança.

Deixeu, doncs, a les ombres llur seguici,

llur tèrbola mesura,

i hostatgeu el record en una llàgrima.

[@more@]

Ja hem pogut resoldre el problema tècnic que tan preocupada em tenia, per tant abandonem la desesperança i desembolcallem l’alegria ja que no hi ha res que no tingui solució tret de la mort.

Tot i amb això també volia retre un sentit homenatge a la Mariona, castellera dels Capgrossos de Mataró que morí pels efectes produits com a conseqüència d’una caiguda accidental ocorreguda durant una actuació castellera del dia 23.

Per a tu aquesta darrera llàgrima.

Tweet

Tants anys com han passat i tot igual.

La línia constant de l’horitzó,

la seua llum profunda, aquest tapís

solcat d’onades, i l’impenitent

desig antic que nia dintre els ulls.

I no debades cal que siga així.

Són coses sense més, són pur atzar,

contínues sorpreses massa a prop

baratant el migdia arran de pell

amb un calfred de trenta-nou estius.

[@more@]

Cercava un poema que reflectís el meu estat d’ànim, aquests dies una mica alterat marcat per certs esdeveniments que han pertorbat la meva alegria quotidiana. Però no és res important que no es puguin resoldre amb la tecnologia i l’import corresponent.

Per atzar m’he topat amb aquest poema que reflexa bastant encertadament com em sento i amb molts sentits.

És curiós, sembla fet a mida!

Tweet

I tanmateix les flames infernals conegueres.

Podries fins i tot dir com són: veritables,

amb ganxos punxeguts per esquinçar la carn

a trossos, fins a l’os. I en passar pel carrer

trobares sofriment, brolls de sang, fuetejades.

No ho dubtes car recordes. Segur que hi ha l’Infern.

Czeslaw Milosz (1975)

[@more@]

Aquest poema traduït per Xavier Farré ens demostra que el pas del temps no ha deixat enrere l’horror de la guerra i el crim indiscriminat per ments malaltes i obsessives.

Quan seran una espècie en extinció?

Tweet

Avui ha estat un d’aquells dies que voldria estampar en el meu record; per fi he pogut conèixer el Jordi, veure’l, sentir-lo i adreçar-m’hi breument. Ja feia anys que ho anhelava però l’atzar i les circumstàcies sempre hi posaven pedres al camí. Ara ja he complert el meu somni. El Jordi ha presentat el seu llibre de poemes "La corda del gronxador" al meu poble amb la presentació simultània i entrecreuada del llibre "Quaderns dels marges" d’un altre poeta Àlex Susana (ja li dedicaré un altre post) i per donar-ne fe us en mostraré un bocinet sense el seu permís.

Espero que si mai llegeixes aquest post em perdonis el meu atreviment i te’n recordis de la Violant.

[@more@]

El cep que plora encara no coneix

el pàmpol per tapar-se la nuesa

-roba de temporada. El cep que plora

amb una llàgrima color d’anís

encara ha de fruitar el raïm dels ulls.

Jordi Llavina

Tweet

Remenant els armaris dels meus pares m’he topat amb un parell de llibres de poesia que contenen l’obra del col.lectiu Ploma Daurada de Vilafranca, uns aficionats i entusiastes de la poesia que frueixen amb les seves creacions.

Per tant ja que crec que també s’ha de saber valorar i apreciar l’art local i poc conegut vull compartir amb vosaltres aquest descobriment.

[@more@]

Coronar-te de glòria voldria

(A tu, poesia, amiga)

Em sap greu

no saber-te coronar de glòria

com molts han fet

pequè t’estimo tant,

amiga!

Encara que em facis mal

-que no m’ets inofensiva-

et seguiré estimant

amb un enfebrit i fervent amor

car tu m’ets filla.

Jo t’he parit amb dolor,

amb un brutal i afuat dolor

sense mida.

I tu m’has malmès el cos

-tants cops!-

sense cap mena de compassió,

mostrant-te tan estranya

i tan esquiva!

Però no puc més que estar-te agraïda

quan m’empenys per dins

amb greu insistència

i sento que s’apropa el part,

que s’acosta l’hora en què tu, de nou,

cobraràs vida.

Perquè, un cop has nascut,

et torno a mirar, tendrament,

decidida.

No m’importa el dolor,

ni recordo ja el mal.

Simplement em mou l’afany

de tornar-te a dir:

FILLA!

Roser Cabré i Laguna

Tweet

Llengua de foc que s’alça intermitent,

com pressentint les flames més voraces,

potser buscant el tronc no encès encara,

com un recer que estalvia l’incendi

(o és el tronc el que engoleix la flama

fins al seu cor com un destí més alt?).

En un moment s’ha cremat la cadira

on he segut tants anys, davant la taula

del meu despatx, i en pocs minuts només

el guspireig de tots els meus records,

potser llegint o escrivint o mirant

pel finestral que hi ha a la nostra cambra,

s’ha anat fonent en totes les molècules,

i m’he sentit més a prop del silenci

de l’univers, aquest immens no-res

entre l’espai i la flama abismal.

Francesc Vallverdú

[@more@]

Dedico aquest post a algú que un dia em regalà uns llibres; algú que m’hi va escriure una dedicatòria d’un poeta; algú que va creure i fer molt per mi i que encara no li he agraït del tot; algú que potser no llegirà aquest post; algú a qui li estic molt agraïda…a tu que ja saps que tenim un cafè pendent!!

Que passis una bona revetlla i un bon sant!!

Bona revetlla de Sant Joan a tots els blocaires i amics, també!

Tweet

diumenge

el gris de

la lletra

sobre el

paper blanc

Blava penombra

blanca petxina

tèbia remor

distància freda

volen les veus

cremor de sol

ratlles de gel

color del dia

batec de goig

flames o mots

a frec de llavi

somni o poema

[@more@]

Després d’aquest diumenge em sento una mica apàtica tal com indica aquest poema d’Albert Ràfols-Casamada que sembla premonitori ja que s’inclou dins del seu poemari "Espiral del temps" (maig de 2003) fet apartir d’una tria dels poemes escrits entre el 1939-1999.

I vosaltres de quin color us sentiu?

Tweet

Ara que tots, en hàbil artifici,
fan del llenguatge sensual joguina
on les paraules obren llur ofici
de vana pirotècnia purpurina,
jo vull cantar, com sempre, la tristesa
de la carn que no té cap esperança
d’ésser al món la deu i la deessa
de la vida constant en la mudança.
Passat l’amor, tot lo passat enutja
i cap record no val per a cauteri;
s’endenya el cor, que la il.lusió rebutja,
i plora el seny que ja sap el misteri.
I jo, que vull conèixer de les coses
llur secret i raó, no sé admirar-me
de les negres muralles enutjoses
que ho cerquen tot i que tempten deturar-me.
El cor tan sols estima l’apariència
i el seny no vol més que abissal fondària.
L’un, sensual, fa seny de l’experiència;
l’altre viu trist la vida solitària.
Mentre el cor, pròdig i fecond, voldria
vessar als solcs de la llaurada terra,
el seny, cruel, que tot ho desconfia,
al món extern ha declarat la guerra.
Res no hi ha nou al món de l’erotisme
puix mai l’espill pot esvanir la imatge,
i el seny combat l’ingenu narcisisme
quan veu el cor que blasma son estatge.
És greu la carn! Com no es troba segura
més que tocant a terra, mai no es deixa
volar amb l’esperit que li procura
blavor de cel…darrere de la reixa.
I mai no podré jo sentir-me abstracte,
sols esperit, sense l’enuig primari
de l’hoste amic que m’ha fet el mal tracte
de fer més greu la creu de mon calvari?
Ai trista sort del presoner que plora
la clara llibertat mai coneguda!
Es creu ja lliure quan es veu ja fora
i és clos en si, sense possible ajuda!

[@more@]

Tweet